Pasqual Maragall – Jaume Singla

38

Tot i que no en vaig ser votant, considero que els catalans hem estat molt injustos amb Pasqual Maragall i Mira. En el seu moment no en vaig ser conscient, però trobo que és un dels personatges polítics del segle XX que en el seu moment no varem saber valorar.
Ara, amb la perspectiva del temps i, sobretot veient la brutícia que ha rodejat la família Pujol Ferrusola, m’adono que Pasqual Maragall es va haver d’enfrontar a un adversari -Jordi Pujol- que competia afavorit pel dopatge econòmic que li donava ostentar el poder.
D’acord que Pasqual Maragall formava part d’un partit -el PSC- que mai s’havia destacat pel seu profund catalanisme, més aviat al contrari. Ser part del PSOE afavoria electoralment al PSC a les eleccions generals -on Maragall mai va ser candidat- però el castigava molt quan es tractava d’eleccions autonòmiques.
Amb tot Pasqual Maragall va aconseguir un acord de tres partits per a obtenir la presidència de la Generalitat de Catalunya…. vint-i-tres anys després de governs de CiU presidits per Jordi Pujol i Soley. Maragall, fidel al catalanisme històric, va voler modernitzar Espanya a través de l’únic instrument que tenia a les mans: l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.
Espanya no vol ser modernitzada -i encara menys a proposta de Catalunya- i el procés de reforma estatutària va portar als extrems que tots recordem: recollida de signatures, campanya de premsa, tensions als partits…. i finalment, i abans de la decisió del Tribunal Constitucional, el PSC va defenestrar Pasqual Maragall per posar-hi a José Montilla. Tot i la seva extraordinària aportació, Pasqual Maragall va ser escombrat del panorama polític català. Escombrat pels seus i amb la lògica alegria dels adversaris i la indiferència dels ciutadans.
Passats els anys i coneguda una part de la realitat “familiar” del clan Pujol Ferrusola per un cantó i veient la galdosa gestió de Joan Clos i de Jordi Hereu al front de l’alcaldia de Barcelona per l’altra, tinc clar que en el cas de Pasqual Maragall ni els catalans en general, ni els barcelonins en particular, hem estat prou justos amb un qui va aportar el seu projecte de Barcelona capital i el seu projecte d’una Catalunya oberta i justa.
Ni els electors catalans, ni els seus companys de partit, ni els periodistes hem sabut valorar amb prou justesa els valors polítics de Maragall. Tots plegats ens hem deixat portar per raons ideològiques, sense raonar els valors de país.
És trist -però just- reconèixer-ho, al temps que em pregunto si actualment també estarem menystenint per raons polítiques a persones que han de lluitar a contracorrent de direccions de partit, d’interessos espuris, per tirar endavant un projecte de país lliure i sobirà.
Jaume Singla