Paraules i silencis

0

Oriol-Junqueras-presidente-de-_54354202159_53389389549_600_396.jpg Es viuen moments d’atabalament. Són generats pels que volen convèncer a tothom de que tenen la solució als problemes que han creat, i que proposen les mateixes accions que els van generar. Els que desacrediten a qui els critica, i els amenacen amb tots els mals que es puguin imaginar, siguin reals o ficticis. I quan no n’hi ha prou amb això, aclaparen amb la legalitat vigent. Els que s’aferren als privilegis, que volen mantenir, recordant que el poder no es doblega per les demandes de llibertat fetes des de manifestacions cíviques. Els catalans saben bé de que va tot plegat. Ja no és només una qüestió històrica o d’identitat. Ni tan sols de llengua o de cultura. Es tracta dels intents continuats per aniquilar-los com a poble. De dissoldre’ls dins la societat castellana, que ara en diuen espanyola. Volen una unitat convertida en uniformització. No estan disposats a tolerar les formes reaccionaries que discuteixin el seu poder. La reticència a les ordres que se’ls donen. Que es plantegin constantment si les actuacions del governants són o no les adequades. No volen gent que pensi per si mateixa. Volen vassalls i no ciutadans. Per això els catalans sovint callen. Són gent pacífica i civilitzada. Enraonen. És a dir intercanvien raons. Escolten i actuen. Saben entendre i expressar els silencis. Saben organitzar-se i fer projectes complexes en una societat plural i efectiva. Que endega multitud d’eficients iniciatives sense fer massa fressa. Un entramat d’individus que dóna vida i empenta a conjunts cívics. Per això hi ha silencis que són tan reveladors. Per això se li va entendre tot al President del govern quan feia el seu discurs al Parlament de Catalunya, malgrat no va fer cap referència al 2014. Els que el recolzen i els que l’ataquen, saben del seu compromís per celebrar la consulta pel dret a decidir. Ja no li cal dir que es farà peti el que peti. Pot canviar la paraula independència per “un país lliure entre les nacions lliures”. Pot explicar els seus propers passos per la creació d’estructures d’Estat pròpies, com hisenda, Seguretat Social i banc públic català. Tothom entén el que diu i el que calla. Els seus silencis criden als quatre vents les seves intencions. I això exaspera els seus contrincants polítics que ja l’han identificat com el seu pitjor enemic. Alguns havien estat els seus aliats i ara s’arrenquen els cabells. En els cercles econòmics, amb estrets lligams amb el poder de l’estat, diuen que ha embogit. Que s’ha deixat arrossegar per l’extremisme d’Esquerra. Diuen que no els escolta. No entenen la seva sintonia amb Oriol Junqueres. I les seves queixes i els seus interrogants no tenen resposta. Miren d’articular alternatives, però la dinàmica actual no té aturador. Per això molts el voldrien fora. Creuen que la seva tenacitat el farà avançar fins dinamitar les estructures de l’estat amb un xoc de legalitats i de justícies. Però la distribució dels diputats sortits de les urnes, fa difícil fer canvis. És el reflex d’una societat plural i polaritzada. Tots es demanen compromís. I els que arrosseguen els peus en una situació on no es senten confortables, cada dia tenen menys espai de maniobra. La politiqueria tàctica, que es feia en els passadissos del Parlament, es veu avui superada per la claredat del que es diu i es calla davant els focus del Ple de la Cambra. Tots són conscients de la dificultat del moment i dels riscos amb els que s’enfronten. Mentre uns diuen que si els negres no s’haguessin revoltat, encara anirien a escoles diferents i en la darrera fila de l’autobús, altres defensen que les lleis són la garantia de la societat. És l’eterna lluita entre l’immobilisme del poder i les demandes de la ciutadania. Els que defensen llurs privilegis i els que no volen ser marginats. S’ha quedat petita aquella Casa Gran del catalanisme on hi havia de caber tothom. Ningú sap com acabarà tot plegat. Tot va molt ràpidament i es cremen etapes a una velocitat vertiginosa. Sense necessitat de verbalitzar res, cadascú sap on és i el que vol, en aquesta democràcia fonamenta en el joc de majories i minories. Pere Escolà