Després d’anys de practicar la política de la patacada, ara el govern espanyol vol canviar la seva actitud envers Catalunya. No ha renunciat al bastó però ara – atesos els nuls resultats obtinguts – ens ensenya la pastanaga per veure si piquem i ells poden anar fent la seva sense canviar el fons de la relació.
Ara, de cop i volta, es veu que s’han tornat dialogants. Almenys se n’omplen la boca. No perquè hagin reconegut cap error en les seves actuacions anteriors, sinó perquè així poden presentar-se des d’una altra perspectiva: ells ofereixen diàleg, però som nosaltres els que el rebutgem. Al meu poble d’aquesta actitud se’n diu mala fe. A mi em sona a aquella política del policia bo i del dolent: després d’un interrogatori brutal per part del “dolent”, es feia actuar l’altre, “el bo”, que amb formes educades intentava convèncer el detingut perquè confessés fent-li veure que era millor per a tothom i prometia un tracte especial en comptes de la violència anterior. Si ho aconseguia, s’havien acabat les bones maneres i totes les promeses se n’anaven en orris.
Un diàleg es pot donar només en igualtat de condicions, sense reserves prèvies i amb voluntat d’arribar a acords. El govern espanyol, en canvi, ja ha marcat unes línies vermelles, uns temes que no es poden ni tractar. És a dir, es pot parlar de tot allò que l’estat prèviament estableixi. Per això, la seva actitud sona més a canvi tàctic que no pas a una voluntat real d’entesa. Més aviat respon a la necessitat d’un rentat de cara de cara a l’exterior. És fàcil omplir-se la boca de bones paraules, però allò que compta són els fets. I en la manera de fer no hi ha hagut cap mena de canvi. Es mantenen les denúncies contra els nostres governants i contra els que expressen idees contràries al seu model d’estat. El llop amb pell d’ovella, que no vol reconèixer que hi ha coses que no es poden prohibir perquè són drets fonamentals de les persones.
Hi ha però, una altra mena de polèmica que pot ser tan o més perillosa que l’anterior. Són les baralles internes que s’han desfermat entre els grups independentistes. Si una cosa ens dóna força i ens ha portat on som és precisament la transversalitat. Hem mostrat la voluntat d’un poble que vol assolir la seva llibertat. Aquesta idea hauria de prevaler per damunt de qualsevol altra, encara que els models d’estat que es defensen siguin contraposats. No podrem defensar cap model si no tenim estat. És aquí on s’ha de veure la capacitat dels independentistes de posar aquesta voluntat del poble per damunt de la ideologia de cada grup.
En definitiva, seria de bojos fer el joc a un estat que no pretén altra cosa que imposar la seva visió a base de xurriacades. O bé amb baralles que no porten enlloc. Bé, enlloc sí, però no pas on nosaltres voldríem anar.
Josep M. Carreras
