Optimisme, prudència, desqualificació… – Pere Prat

0

pib.jpg Els indicadors que es publiquen demostren que se segueixen manipulant les dades. El que sempre se n’ha dit “daurar la píndola”. Les inadmissibles xifres de l’atur no paren de créixer i s’ha acabat reconeixent que aquest any el PIB tornarà a ser negatiu. Això vol dir nuŀla creació d’ocupació i horitzons més foscos. Les previsions de l’FMI diuen que no s’hi veuen millores fins el 2018. Això fa que siguin cada dia més les veus que reclamen estratègies diferents. Però els polítics d’ara no es volen rebaixar ni el seu poder, ni les seves retribucions, ni la maquinària de l’estat. Només pensen en com pujar els impostos. És lamentable la seva falta de perspectiva i que segueixin sense oferir una visió unitària de la crisi. Els pressupostos vigents no valen, perquè els ingressos es van basar en una previsió de PIB falsa. Ho sabien des del moment en què van formular-los i moltes comunitats no han arribat ni a plantejar-los davant la magnitud de les retallades que caldria fer. Les mesures que proposen els governs són inconnexes i interessades. I no serviran de gran cosa. Són pedaços damunt un teixit esfilagarsat que se’ls en va dels dits. Només arguments per mirar de calmar el malestar de Brussel·les, on, encara que ja s’ho temien, no veuen actuacions correctores ni en l’atur, ni en el dèficit públic. I és que no saben com fer-s’ho. Sols miren com mantenir el poder. Així segueixen explotant un mal entès concepte d’austeritat que no para d’empobrir a la societat i a les persones. Està clar que l’economia no ha de ser l’única mesura en el comportament humà. També ho ha de ser la generositat, la solidaritat, la llibertat i la justícia (i no les lleis que regulen la societat). Però és que res està al seu lloc. I aquest país ha arribat a ser on és per les actuacions de tots plegats. I sols es pot revertir la situació fent el que cal. I es necessita coratge, temps i encert. No hi ha doncs una data, però sí un moment. Ja. Perquè els fracassos només són caigudes de les que cal aixecar-se. Ja no val la tradicional estructura econòmica. Els bancs ja no fan diners amb les hipoteques i s’acabarà que els facin especulant. I en un món global, el sector productiu ja no pot parlar d’exportació, que avui no és més que vendre en els mercats on és possible, siguin on siguin. I els de proximitat seran més dels serveis, encara que n’hi ha també de globals. Els economistes parlen que Espanya està fent un procés de devaluació interna, de recuperació de la competitivitat, de canvi tecnològic i de globalització cercant nous mercats. Parlen de recuperació “dura i lenta”, però ningú sap si es podrà resistir l’ajust en un món ple de contradiccions. Circula un estudi del BCE que indica que la riquesa de les llars espanyoles és major que la de la majoria de països de la UE, Alemanya inclosa. Mentre, ací diem que tenim milions de persones en el llindar de la pobresa i el rotatiu alemany Der Spiegel ens dedica l’article “La mentida de la pobresa”. Mala divergència de parers, perquè els d’ací els demanem ajut per “ser com ells”. S’ha abusat tant de la mentida i la manipulació que ja ningú es creu res. No es pot presentar per la televisió, com s’ha fet, la imatge d’un desnonat que no paga res, instal·lat en un pis nou amb totes les comoditats. Ni que la culpa de la crisi siguin les reivindicacions catalanes. La independència de Catalunya és un problema dels catalans i no de que a Espanya o a Europa li interessa o no. Tampoc de les elits i els dirigents polítics i econòmics. Les solucions estan en el compromís de la ciutadania. Per això cal empènyer. Exigir. Comprometre’s. Ser actiu en l’àmbit en que ens movem. I treure’s la por del damunt. Plantar cara a la superestructura que ens immobilitza. Amb optimisme i prudència. Sense desqualificacions però amb fermesa. Amb honestedat i transparència. Sigui el dret a decidir, la creació de llocs de treball o denunciant els malbarataments. I això no sols ara. S’ha de fer sempre. Pere Prat