Opcions – Pere Prat

61

Alguns demanen seguir com estem. Creuen que molts dels canvis que es reclamen empitjoraran la situació. Però Espanya necessita un canvi profund. Si ens atenim a les conclusions de l’informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT), els pobres augmenten. No només perquè no troben feina, sinó perquè hi ha treballadors que guanyen menys del 60% de la renda mitjana nacional. I segons Eurostat “una feina decent és aquella ocupació amb dret i sense discriminació, amb un salari suficient i amb protecció social”. I això, ara, massa no saben el què és. I paradoxalment l’empitjorament de les seves condicions s’ha produït al mateix temps que s’anuncia la millora de l’economia mundial.
A diferència del que ha passat a Europa, Espanya és el país europeu on més ha crescut la desigualtat salarial en els dos últims anys. Alguns encara diuen que és per la crisi. Però hi té un paper molt significatiu la reforma laboral. S’ha precaritzat l’ocupació i ha empitjorat la protecció social. I això passa tant amb la població activa, com en els aturats. Els treballadors pobres ha passat del 18% el 2000 al 22,2% el 2014. Un increment de 4,2 punts percentuals, mentre que a la resta d’Europa només ha sigut de 1,6 (del 15% al 16,6 %). I, segons Idescat, el 50,7% dels joves entre els 16 a 24 anys de Catalunya no troben feina. I a tot l’estat, la taxa d’atur no baixa del 24%. Tampoc es gestiona el dèficit, ni es redueix el deute.
No és d’estranyar que hi hagi malestar. Afortunadament som avui un país pacífic i democràtic. Però també exigent. La ciutadania ja no creu que el poder els traurà d’aquest atzucac. Les elits veuen perillar les seves prebendes. La incertesa s’ha apoderat dels estaments econòmics i mediàtics. La pressió popular mina la seva supremacia. I volen blindar-la. Però la gent, més polititzada i més valenta, s’ha adonat que les coses es poden canviar des de baix. Està cansada de les relacions endogàmiques del selecte cercle d’uns pocs. I vol la part que els correspon. El poder percep que se’ls mou la cadira. Però veuen una massa encara sense noms. Ni referents, ni líders que comprar. I s’afanyen a afalagar a qui sembla pugui capitalitzar el descontentament. Inquiets fan enquestes intentant esbrinar qui poden ser els que accedeixen al poder. I com no volen renunciar al seu estatus, es preparen per exercir-lo d’una manera diferent.
Els governs cada vegada pateixen més i més supervisions. Ja no són només els parlaments controlats “pels seus”. Ara reben la visita de tècnics, a vegades incompetents, però que destapen moltes trames fins ara amagades. I també ho fan les xarxes socials. Tots volen reformes. Així Estrasburg ha aprovat una resolució que exigeix a Espanya que redueixi de forma dràstica el nombre “intolerable de desnonaments” i demanen a la Comissió Europea que “supervisi l’aplicació efectiva de les mesures adoptades pel govern espanyol, per resoldre els problemes actuals i prevenir pràctiques abusives”.
I això passà precisament l’endemà que el TC suspengués la part del Codi de Consum de Catalunya que afegia protecció addicional contra els desnonaments i la pobresa energètica. Curiosament aquella que obligava els bancs a acudir a la mediació abans de fer cap acció legal per provocar un desnonament i obligava les empreses subministradores que al hivern no tallessin el serveis a persones vulnerables. Felip Puig, conseller d’Empresa en funcions, reflexionava “cada setmana ens recorden que no tenen cabuda en la Constitució espanyola les aspiracions dels catalans en qüestions que afecten el benestar i l’economia, com és el cas de la pobresa energètica i l’ordenació comercial”. I és que ara totes les reclamacions es posen en el mateix sac. Ceguesa intel·lectual davant una realitat indefugible. Més del 50% de la població mundial no té cobertura de Seguretat Social i dos terços dels treballadors -uns 2.000 milions de persones- no tenen contracte ni drets laborals i reben un salari baix. Més de 200 milions de persones no tenen feina. I l’OIT en pronostica que n’hi hauran onze milions més en quatre anys. Està clar que alguna cosa ha de canviar. No és una opció quedar-se com fins ara.
Pere Prat