Ocupes!

7

Josep Soriguera Blanch
Advocat ICB. Director de IURIS TRIVIUM ADVOCATS

 

El problema de l’ocupació d’habitatges, va comportar, que a iniciativa del PDECat, el Congrés de Diputats, aproves una reforma legislativa, que busca accelerar els tràmits perquè, en cas d’ocupació il·legal d’un habitatge, es pugui procedir a una expulsió exprés en dos mesos sense haver de recórrer a la via penal.

Aquesta reforma legislativa es va culminar en les mesures contemplades en la Llei 8/2018, d’11 de juny, de modificació de la Llei 1/2000, de 7 de gener, d’Enjudiciament Civil (LEC). Concretament es va modificar l’apartat 4° de l’Art 250. 1, de la LEC que després de la seva modificació el segon paràgraf estableix el següent:
“Podrán pedir la inmediata recuperación de la plena posesión de una vivienda o parte de ella, siempre que se hayan visto privados de ella sin su consentimiento, la persona física que sea propietaria o poseedora legítima por otro título, las entidades sin ánimo de lucro con derecho a poseerla y las entidades públicas propietarias o poseedoras legítimas de vivienda social”.

De la seva simple lectura, s’entén fàcilment que queden exclosos els pisos propietat de fons voltor o de bancs, donant resposta als propietaris particulars, entitats sense ànim de lucre i agències públiques d’habitatge que es trobaven amb habitatges ocupats, de vegades per màfies que exigeixen una quantitat de diners a canvi d’abandonar el pis.

Amb aquest procediment, interposant una demanda de desallotjament que es ventila mitjança un judici verbal, en dos mesos pot arribar el desnonament, sempre que la cosa no es compliqui, com per exemple que hi hagi menors en l’habitatge ocupat, o que la família estigui en risc d’exclusió social, fets que empara el RDL 6/2012.
El fet “ocupa” preocupa, però el que més preocupa a la ciutadania en realitat és l’habitatge, que d’aquest es deriva el problema d’ocupació. Lloguers cars, falta d’habitatge social…

El problema de l’habitatge és un problema conjuntural que no està resolt, és un problema en què s’ha desvirtuat totalment l’article 47 de la CE, que diu: “Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación. La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos”. La realitat és totalment a la inversa, donat que l’habitatge s’ha fet servir, i es fa servir, per especulacions immobiliàries, a tots nivells, tant en l’àmbit particular com a escala pública, per treure’n els màxims beneficis econòmics, en alguns casos no del tot legals, als jutjats ni hi ha bona constància. D’aquest pastís d’especulació, la banca no en va voler ser aliena, finançant el que no es podia finançar, aquest fet va portar a la bancarrota de bona part de les entitats financeres espanyoles, que han hagut de ser avalades per l’Estat per sortir de la insolvència. Provocant una crisi que va estar a punt de què l’Estat espanyol fos intervingut per la Unió Europea.

De la mateixa manera, moltes famílies en fet, i fan servir l’habitatge, a proposta dels bancs, com a garantia per finançar d’altres despeses de consum, així com de garantia per crèdits pel seu negoci. La crisi, provocada per la bancarrota bancaria, ha comportat que moltes famílies no han pogut pagar els crèdits hipotecaris, han quedat insolvents, endeutades de per vida i sense habitatge. Algunes d’elles, han hagut d’optar per l’ocupació!

L’ocupació no és el problema, sinó la conseqüència de no fer polítiques públiques per a garantir el dret a l’habitatge.