Oberts al monòleg – Jaume Singla

0

smas-rajoy-23661.jpg Tots els partits polítics de l’arc parlamentari espanyol -i català- utilitzen el mateix lèxic: consens, gestió eficaç, respecte per les minories, atents a la societat, coŀlaboració institucional i, sobretot utilitzen el mot diàleg. A l’hora de la veritat però, enlloc de diàleg el que hi ha és voluntat de monòleg. Els partits al poder rarament compleixen les seves promeses pel que fa al consens i al diàleg. Com a molt parlen amb els altres partits quan necessiten bastir una majoria de vots o de suports per tirar endavant una proposta o una llei determinades, però en el mateix moment que han assolit el que volen, el diàleg es torna monòleg i les decisions es converteixen el lleis i decrets. Per això quan un partit assoleix la majoria absoluta en una cambra o en un altre organisme institucional, deixa d’escoltar i tira sempre pel dret. Aquests dies s’esta parlant que el govern Rajoy està obert al diàleg amb Catalunya, sobretot a partir de l’entrevista discreta entre els presidents Rajoy i Mas… i amb l’incombustible Duran penjant-se la medalla de propiciador de diàlegs. No m’ho crec. No crec que el PP i els seus portaestendards estiguin pel diàleg. Els veig oberts al monòleg. Diguin el que diguin els opinadors professionals -la majoria dels quals defensa únicament els interessos de qui el paga- no veig per enlloc el diàleg. I menys encara quan alguns ja s’han afanyat a puntualitzar que mentre Catalunya vagi deixant en un segon terme la consulta sobiranista, “Espanya obrirà la mà en el tema dels diners”. No m’ho crec. No només perquè Espanya mai ha complert els seus pactes institucionals amb Catalunya, sinó perquè no és de rebut acceptar que et tornin el cinc per cent del que et roben, a condició que et segueixin robant. Per altra banda, dialogar només vol dir parlar. Que cadascuna de les parts posi damunt la taula les seves motivacions, exigeixi les seves condicions i a partir del coneixement mutu, s’espera que es trobi una via de resolució. Però per ara no veig per enlloc que el govern d’Espanya tingui cap intenció d’escoltar Catalunya, més enllà de cedir una miqueta en la qüestió de l’espoli fiscal i aquesta no és una solució que tingui cap futur per al poble català. Al contrari, l’únic futur per a Catalunya és sortir-se dels marges estrets de l’Estat Espanyol. Agradi o no agradi als unionistes, en l’actual situació de competitivitat extrema de l’economia, cap poble pot resistir un espoli del cinc per cent anyal del seu PIB. I a Catalunya l’espoli és exactament del doble. Els que encara volen creure en el diàleg entre els dos països -Espanya i Catalunya- haurien de ser més realistes i exigir a Rajoy que doni mostres de voluntat d’acord i a més de parlar, que vagi retornant una part del que, des de fa dècades ens estan robant. Seria una mena de contracte d’arres a compte de l’acord futur i la penyora del seu compliment. Què t’hi jugues que no ho fan? Jaume Singla