O Puigdemont o Puigdemont?

97

Aquesta setmana, com ja ve sent una normalitat, l’esfera política torna a aclaparar totes les mirades. El president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, va fer unes declaracions que no van agradar a tothom. La més gran autoritat del Parlament va aplaçar el ple d’investidura perquè no hi havia garanties per poder fer efectiva la investidura del senyor Carles Puigdemont, estant ell a Brussel·les.

 

L’òrbita de Junts per Catalunya no va acceptar aquesta decisió, i fins i tot dues diputades de JuntsxCat van increpar i insultar als treballadors d’Esquerra Republicana al Parlament.

La recepta del president Torrent tampoc va agradar al sector de la CUP ni al propi Carles Puigdemont que va declarar que no és realista acceptar el 155.

Però ampliant una mica la mirada i evitant que l’arbre no ens deixi veure el bosc la pregunta hauria d’anar més enllà: És realista investir a Puigdemont?

El cor ens diu que sí, que Puigdemont és el nostre president legítim i que no podem permetre que sigui l’estat espanyol qui decideixi per nosaltres.

Això té èpica, emotivitat i simbolisme. El 27 d’octubre també tenia simbolisme, emotivitat i èpica. El parlament va fer la declaració d’independència tot i saber, que era més que probable, que aquella declaració no es pogués fer efectiva degut a la força indiscriminada de l’estat espanyol. Amb la investidura de Puigdemont ens tornem a trobar amb la mateixa tessitura: O simbolisme o efectivitat.

Catalunya, malauradament, avui no està en condicions, a curt termini, de fer-li un pols a l’estat espanyol i que en pugui sortir guanyadora. Per fer-ho ens hem de rearmar (democràticament parlant), hem d’eixamplar al màxim les majories independentistes i hem de canviar certes estratègies.

La trampa en la que no podem caure mai és en personalitzar l’independentisme en una sola persona, perquè llavors li ho posem ben fàcil a l’estat espanyol. Hem de continuar amb allò que vam aprendre quan el senyor Mas va fer un pas al costat i no es va acabar el món. Això no va d’una persona, va d’un poble i de la llibertat d’un país.

Si dimarts s’hagués fet el ple d’investidura, que amb la força de l’estat espanyol i tots els mecanismes dels que disposa, com un poder judicial al seu servei, no hagués estat efectiu en cap cas, no només els membres de la mesa s’haguessin enfrontat a penes de 3 a 5 anys de presó, sinó que totes aquelles persones que se l’han jugat per Catalunya ( com Carme Forcadell, Dolors Bassa, Josep Rull, Jordi Turull) que estan en llibertat provisional, haguessin entrat automàticament a la presó.

La meva pregunta és clara i senzilla: Si Puigdemont no torna perquè considera que el posaran a presó, hi ha d’haver 11 persones que el votin i que el seu vot els porti a la presó (sabent que, mal ens pesi, els tribunals no deixaran fer efectiva la investidura)?

Gastem les energies en allò que sigui necessari, en demostrar a aquella gent, que encara no s’ha sumat al projecte, que els independentistes no som “hooligans”, que som persones que governen per millorar les seves vides i que la independència de Catalunya és el millor dels projectes. No permetem que l’estat ens acorrali a un carreró sense sortida, el nostre objectiu és mol legítim, noble i democràtic i per tant té molts camins per fer-ho possible. Camins que no són tant curts com voldríem i això emocionalment no és fàcil de gestionar, però camins que cada vegada s’omplen de més pelegrins que no han abandonat la seva caminada en cap moment.

Investim a un altre independentista, i treiem ja al PP, PSOE i C’S de les nostres institucions. Que Junts per Catalunya proposi a qui consideri més compromès o compromesa, encara que sigui tant desconegut com ho era Puigdemont quan Mas el va proposar. Perquè confiem amb totes les persones que representen a l’independentisme al Parlament.

Venim a fer república i això ha d’estar per sobre de tot!

Mònica Morros