Nous Temps – Pere Prat

55

El preu s’ha convertit en l’element més important en la decisió de compra. D’ací l’èxit d’esdeveniments com el Rec i de la compra per internet. Trobar bones marques a preus molt baixos. I després la il·lusió i l’emoció fa la resta. Serveix per trobar un hotel, comprar bitllets d’avió o peces de roba. Ara els preus no són fruit d’un escandall, sinó del moment i el lloc. Sempre hi haurà qui comprarà productes sense importar-li el que paga, però la classe mitjana -que és la protagonista del que en diem “els mercats”- és cada vegada més sensible a aquest component. I es mobilitza per comprar gangues.
La quota de preus baixos està en relació amb la capacitat de despesa. A Espanya el “low cost” tèxtil és substancialment més gran que a molts altres indrets d’Europa. Zara va començar el procés i l’han seguit altres, com Mango, Desigual o Cortefiel. Inicialment es percebien com barats, però ara dels seus productes en diuen “fast fashion”. Fa anys Carrefour era qui més roba venia. Avui els xinesos. Però fa pobre. Ara la vestimenta s’ha tornat interclassista i de difícil classificació. Hi ha grups especialitzats com Decathlon -on les vendes tèxtils són el 50% de la facturació- o específics com Intimissimi. Nike ven samarretes del Barça i la gent les porta pel carrer. Inditex, en el punt més àlgid de la crisis, va potenciar la marca Lefties que eren productes de tara, barrejades amb obsolets -no de temporades anteriors perquè Zara treballa fent col·leccions contínues pel punt de venda- i ha acabat aprofitant-la per lluitar en llocs com Portugal contra d’altres marques -com Primark- i productes venuts on line.
Els productes a preus baixos han anat creixent arreu. La moda s’ha banalitzat. I vestir-se de manera “informal”, ha anat guanyant espai. Avui “estar al dia” vol dir no portar corbata. Però en diem “casual”. Es viu amb les sobreposicions de peces diferents. Una samarreta, una brusa, un jersei, un foulard i moltes anells i polseres, generalment de poca qualitat, fetes per algun fill o per una persona que es vol recordar. I en diem “personalitzar la vestimenta”. I ho justifiquem en canviar la mirada i retornar el valor a les coses. Així ningú sap què posar-se. Però només a Catalunya es llencen 60.000 tones de vestuari usat.
Existeix una realitat social derivada del model econòmic. La precarietat laboral i l’atur sever que s’està patint, condueixen a salaris baixos i una renda disponible petita per a una gran part de la població. S’augmenta la polarització entre rics i pobres. I la classe mitjana (també el món de les marques) es troba encaixonada al mig. És qui més pateix pels preus i per voler seguir mantenint les aparences. El consum segueix sent l’epicentre cultural en la seva vida i una renda menor no apaivaga les ganes de comprar. I els “mercaders”, sempre atents, miren de satisfer-les. No volen ser industrials i s’han tornat comerciants.
De la necessitat se’n fa virtut. Per poder presumir, es compra roba a bon preu. Volen creure que són un “producte de moda”, encara que sigui un jersei amb tares i forats evidents, però amb un cocodril brodat “de marca”. Així els espais del Rec i d’internet acaben sent un vehicle de satisfacció. També “d’anestèsia social” per a pal·liar l’escassetat de recursos. Genera un efecte balsàmic comprar, a meitat del preu de l’etiqueta, productes que les operàries de qualsevol fàbrica igualadina, acostumades a fabricar bé, hauria llençat a la brossa. Però ara s’han convertit en trofeus de caça en aquest món de l’aparença. Com també ho són els jocs, pel·lícules i música que “es baixen sense pagar” (sigui legal o no). O posar o mirar Facebook, Twitter o You Tube, perquè dóna rellevància o per divertir-se gratis.
Poc importa si la roba ha estat produïda a Bangladesh en condiciones inacceptables i que sigui presentada en edificis ruïnosos de fàbriques tancades. N’hi ha prou per fer un bon màrqueting que consoli la mala consciència. I que la roda no es deturi. El negoci és el negoci. I mentre “experimental retail” atreu gent de tot arreu, el comerç tradicional fa badalls. Són nous temps.
Pere Prat