Notes teatrals: ‘Xiques’, microteatre potent

36

Bevent de les experiències de microteatre que han aflorat al panorama escènic des de fa uns anys i fruit de l’èxit del cicle Cop d’Ull impulsat pel Teatre Kursaal de Manresa, aquesta Festa Major el Teatre de l’Aurora ha estrenat Xiques, l’adaptació igualadina de la iniciativa capitanejada per l’actor i dramaturg Joel Grau (deParranda).

La proposta es caracteritza per l’oferta de 5 espectacles de curta durada (15 minuts), en espais no convencionals del mateix teatre i per a un públic reduït en cada funció que tria què vol veure i quan ho vol veure –durant 3 dies es fan 4 passis de cada muntatge.

Si en el cas del Kursaal els escenaris efímers van ser la sala de les rentadores, el fossar de sota l’escenari, el magatzem o els lavabos del primer pis, a l’Aurora han estat el vestíbul, el bar, la sala d’assaig de la Coral La Llàntia, els camerinos i les golfes, i el teatre s’ha convertit en un espai de trobada on comentar la jugada tot esperant l’anunci de la propera sessió. El que podria haver estat un descontrol d’espectadors circulant amunt i avall per l’equipament s’ha reconduït amb una excel·lent organització, amb els regidors de cada espai identificables amb el color de la sala.

Pel que fa als 5 espectacles –tots produïts expressament per a l’ocasió per artistes de la comarca– tenen poc més en comú que les condicions del punt de partida: el format, la durada i l’espai. Cada grup ha donat a llum una peça que els ha dut a indrets diferents i en la qual han utilitzat, també, diferents recursos que han enriquit el Xiques en el seu conjunt. Sense temps per perdre, han anat directe al gra, cremant tota la munició per atrapar l’espectador i resoldre l’acció en tan sols un quart d’hora.

Tres d’ells han tractat qüestions íntimes com l’enfrontament a ferides encara obertes (‘Suite. Escollint renúncies’ de la dramaturga Jou Lizarte, on passat i present uneix vides i morts) o al pànic creatiu i escènic (‘Molta merda’ de Víctor Borràs, amb una actriu nerviosa abans de la funció i ‘Llirep Der: les golfes del lament’ de Marc Mateu i Mosa Garcia, amb un músic perdut fins que el socorre la musa), mentre que els altres dos han tocat temàtiques més socials com l’elitisme (‘La fregona’ de Joel Grau, protagonitzat per una dona de fer feines) i el mobbing immobiliari (‘En venda’ creat col·lectivament per Jordi i Pep Farrés, Íngrid Domingo i Munseta Pelfort a partir d’una enigmàtica relació veïnal).

En tots cinc la música ha jugat un rol cabdal, ja sigui com un personatge més o a nivell atmosfèric, i n’ha destacat: l’original posada en escena d’’En venda’ a les finestres del segon pis, la polida acrobàcia sobre taula d’Àfrica Llorenç i l’autointeracció de l’actriu a ‘Molta merda’, la interpretació i gir argumental de ‘La fregona’, la tensió de ‘Suite’ i el duet musical de ‘Llirep Der’.

Amb Xiques el Teatre de l’Aurora suma una experiència més de “teatre km0”, després de les ja 3 edicions del cicle familiar nadalenc o altres apostes com la programació estiuenca de grups locals amateurs, demostrant la bona salut teatral de l’Anoia i l’empenta per provar nous formats i sorprendre un públic predisposat. Aquestes Xiques acabades de néixer són petites però potents i, pel que sembla, no només podrem tornar-les a veure a l’Aurora, potser també més enllà…

Núria Cañamares