Nosaltres i els altres – Francesc Ricart
N

20 de març de 2015

“Ningú no comprèn ningú,
però nosaltres som nosaltres
i volem un món tot nou:
amb un cel net d’amenaces” (Xesco Boix)

Ben segur que ara penseu: i ara on va aquest amb aquests versots xirucaires. Mireu, m’ha fet gràcia recuperar-los, tot i la ingenuïtat, per la significació del “nosaltres som nosaltres i volem un món tot nou”. Els altres, ja ho heu endevinat, són els que bramen amenaces que enterboleixen el cel.
Una vegada Juan María Bandrés, aquell gran advocat que va ser parlamentari al Congreso de los Diputados per Euskadiko Ezkerra, va respondre quan li van preguntar, si fa no fa, com és que vostè es passa tota l’hora llegint la premsa en el seu escó? Com pot arribar a votar sense equivocar-se? Bandrés, llest i pràctic, va explicar: des del meu lloc sempre veig l’escó de Fraga Iribarne i, doncs, només em cal veure què coi vota aquell home per saber el que he de votar jo.
Avui, i si més no fins al 27 de setembre, com demana l’ANC cal treballar per guanyar la majoria necessària perquè els resultats de les eleccions esdevinguin el plebiscit que demanem. En aquest temps de cap manera podem quedar-nos a dormir a la palla -o a llegir el diari a la manera de l’advocat basc. Ni pensar-hi, ben al contrari, cal estar del tot actius per guanyar votants a favor de les opcions sobiranistes; tanmateix, i aquí ve d’alguna manera la lliçó de Bandrés, hem d’estar amatents al que fan els altres perquè sovint donen llum i fortalesa als nostres arguments.
A hores d’ara, els nostres aliats o els discursos dels nostres aliats són, no cal dir, els del govern del PP -aquests mai no fallen- amb l’acció recentralitzadora sense aturador i sense vergonya que dia rere dia, vull dir conselldeministres rere conselldeministres, ens anul·len i ens dilueixen en el marasme de l’Espanya una (i no cincuentaiuna). L’última mesura és l’anul·lació de competències del nostre Síndic de Greuges “a favor” del seu Defensor del Pueblo. Però no és només de l’Estat d’on ens arriben senyals inequívocs antisobiranistes: Duran i Lleida també continua sense fallar i ho broda en el seu blog desautoritzant el jutge Santiago Vidal i la feina del Consell de Diplomàcia Pública de Cataunya, el Diplocat, aportant munició als espanyols que treuen foc pels queixals davant les actuacions exteriors de la Generalitat. Per cert, el setmanari El Temps de fa dues setmanes informava de com se’ls gasta el govern espanyol a les seves ambaixades. Continuant l’inventari dels subministradors de gènere, des d’ara segurament Podemos també serà una font a explotar, sobretot si el seu argumentari contra l’aspiració de la Independència de Catalunya el fonamenta amb idees tan elaborades com l’exaltació de l’odi contra el president Mas. Per cert que, parlant de subministraments, val a dir que Iniciativa per Catalunya aquests dies ens ha servit una última partida ben lluïda.
Dit tot això, i amb la vista fixada en el 27 de setembre i encara amb l’episodi tan important com seran també les municipals de maig, hem de tornar a reclamar-nos la necessitat de ser nosaltres els qui transmetem la convicció que la Independència és el mitjà per treballar per una societat més lliure i més justa. D’aquí que ens hem de comprometre a guanyar cada dia més gent a favor “nostre”, d’eixamplar aquest nosaltres sense esperar res dels altres. A l’hora d’enviar l’article som a 10 de març, quan fa vint anys de la mort d’Ovidi Montllor, l’homenot i cantant d’Alcoi. A la seva cançó Lliçó de sumes i verbs, potser no gaire coneguda, hi diu: “Un més un/ són dos./ Dos més un/ són tres./ Tres més un/ són quatre. /Doncs, xiquets, no deixem/ que ho faça un altre”. Gràcies per la lliçó mestre Ovidi!
Francesc Ricart

Deixa un comentari

L'Enquesta

Creus que amb la nova normativa de lloguers s'abaixaran notablement els preus de la Conca?