Nomofòbia

0

ensaladamoviles.jpg Recordo quan els primers telèfons mòbils van aterrar al món del ciutadans del carrer, ara fa aproximadament 20 anys. Eren un artefactes feixucs i matussers. A l’hora de parlar calia pujar i baixar l’antena. Atès el seu volum encara no cabien a les butxaques de la camisa o, de la jaqueta; cosa que obligava a dur-los a l’interior de les bosses de mà o, en un estoig penjat al cinturó. Ben aviat, la telefonia mòbil va trobar en els establiments dedicats a la venda d’electrodomèstics, mobiliari, concessionaris d’automòbils… un canal paral·lel ideal per posar aquella nova tecnologia a l’abast de tothom. En un tres i no res els telèfons portàtils van entrar a totes les llars; van esdevenir els regals estrella pels sants, aniversaris, Nadals i Reis. Ha sigut un dels casos en què el cicle de vida d’un producte es manté ferm en la fase de maduresa, mercès a reinventar-se contínuament. Aquesta metamorfosi ha donat lloc al naixement dels “smartphones” , aparells d’elevada tecnologia que s’han instal·lat en les vides dels nens, dels adolescents i dels adults. La gran quantitat de funcions amb què compten han fet que siguin indispensables, per a una bona part de la població. S’ha teixit un lligam entre les petites màquines i els seus usuaris. En algunes ocasions aquest nus s’ha fet tan fort que s’ha convertit en una dependència encoberta, que ratlla l’addicció. Ha nascut la nomofòbia o el que és el mateix: la por irracional a sortir de casa sense el mòbil. Segons alguns sondejos aquest trastorn afecta a la meitat de la població. En un estudi que es va fer al Regne Unit l’any 2008, quan tot just Apple acabava de llençar l’iPhone i Google encara no havia presentat l’Android, el resultat de l’enquesta va revelar que un 58% dels britànics patien ansietat quan s’oblidaven el mòbil, estaven baixos de bateria, no tenien crèdit o, es trobaven en un zona en què no hi havia cobertura. De la manera que jo entenc el concepte telèfon mòbil no és sinó un utensili que et permet d’estar connectat amb familiars, amics…, tant si ets a la llar com si estàs fora. La guerra de preus, serveis i promocions que va enfrontar als diversos operadors, no hagués tingut continuïtat, si no hagués estat alimentada pels consumidors que, no dubtàvem en canviar de companyia cada vegada que ens oferien un terminal millor que el que teníem en aquell moment. La nomofòbia ha originat que cada vegada que un dels gegants del sector, com en el cas d’Apple, anuncia la comercialització d’un nou model, aquesta notícia acapara l’atenció a nivell mundial. Els centenars de persones que fan nit a les portes de les botigues per ser els primers en adquirir la nova andròmina, són una prova palpable de l’abast d’aquest fenomen. Viuen pendents de quan sortirà la nova versió i, els seus rostres transpiren alegria després d’haver-se gastat prop de 700 euros en un aparell quasi bé idèntic al que ja tenen. Per aquets fabricants el mot crisi no és present al seu diccionari. Tant hi fa quines siguin es seves previsions de venda, sempre fan curt. Les piulades, els whatshapismes i facebookeries estan a l’ordre del dia. El principal valor afegit amb què compten aquestes noves tècniques de comunicació, és la rapidesa per despatxar la informació a qualsevol recó del món. L’altra cara de la moneda és que siguis on siguis, el paisatge que t’envolta és repetitiu: persones enganxades al seu dispositiu, que no deixen de teclejar ni quan estan aturades ni quan estan en moviment. M’agradaria saber cap a quin cantó evolucionaran els telèfons mòbils. Atès que ja són equiparables a càmeres fotogràfiques, reproductors de música, vídeo, navegadors, ordinadors.., no sembla que tinguin ja gaire camí per recórrer. Tal com ja va succeir abans amb determinades línies telefòniques, portals d’internet, consoles de jocs…, la nomofòbia és una més de les addiccions amb què ha de conviure la nostra societat, De no existir ja, aviat es crearan teràpies per superar-la. Abandonar l’ús del telèfon intel·ligent i retornar al que només serveix per a fer trucades, pot ser-ne una. Eduard Creus