No és una emancipació

0
0473-0517_la_familia_de_felipe_V.jpg

És un error interpretar el sentiment independentista amb el símil de l’emancipació dels fills que es fan grans i deixen la casa familiar. Cal ser curós amb les paraules, especialment quan hi ha tants interessats en evitar el procés i provocar tots els enfrontaments possibles. I més quan la mentida es genera des del poder. Com la propagada per alguns aristòcrates madrilenys dient que Catalunya “pertany” a Espanya des de fa 3.000 anys. O les asseveracions dels qui asseguren que mai ha estat independent. Fins i tot José Manuel Garcia-Margallo, ministre d’Assumptes Exteriors, que alliçona dient que “quan un germà es creu més llest que els altres, no s’aixeca i se’n va donant un cop de porta, sinó que ha de donar un cop de puny a la taula i dir que ací mano jo”. Els catalans no som més llestos que els altres. Ni som el fill que marxa de la casa dels pares. Tampoc som una raça. Només una cultura. Una manera de fer i de ser forjada amb la necessitat d’espavilar-se. De fer-se un camí propi. De mantenir bones relacions amb tothom, però cadascú a casa seva. De cooperar i d’esmerçar temps en construir una comunitat millor. Comerciar, negociar, enraonar, discutir, però evitar la baralla, si és possible. Pocs cops de puny. Ni a la taula, i menys a la cara de ningú. El món és molt gran i no cal perdre el temps volent convèncer a qui no vol escoltar. Per això hi ha catalans que van néixer a tants llocs diferents, que no parlen el català i que tenen noms i cognoms que no són d’ací. Però són gent que han entès aquesta forma de vida i s’han integrat plenament. Ningú els ha obligat a quedar-se i sempre ha pogut marxar i venir tothom qui ha volgut. Aquesta és una terra de pas. Un espai obert de llibertats, de respecte a les persones i de seriositat en el tracte. Civilitzada, ordenada i acostumada a treballar. De persones que s’esforcen per aconseguir els seus objectius. Que són capaces de trobar col·laboradors i de fer una nova família, lligada no per la sang, sinó per empreses, enteses com a projectes col·lectius. La independència no és un fi en si mateix, sinó és la conseqüència de tornar a ser. Només cal remuntar-se al 1702 quan Felip d’Anjou, Felip IV d’Aragó (el Borbó conegut per a tots com a Felip V d’Espanya) va jurar “l’acceptació dels Furs, Observances i Costums del Regne”. D’un rei que mai va acceptar que el poble volgués limitar-li el seu poder. Així feia que el seu virrey, Francisco de Velasco, conculqués les lleis catalanes de manera sistemàtica. El 5 de febrer de 1705 s’envià a la cort de Madrid a l’ambaixador Pau Ignasi Dalmases per denunciar el que succeïa. Però, només arribar, va ser detingut i empresonat. Per això, tres mesos més tard esclatava la revolta catalana. Pel Tractat de Gènova del 20 de juny del 1705, Anglaterra es comprometia a defensar les Constitucions de Catalunya, fos quin fos el resultat de la guerra. L’octubre de 1705 l’arxiduc Carles va ser proclamat rei per la Generalitat de Catalunya i pels Consellers de Barcelona després que jurés respectar les Constitucions. El 29 de juny del 1707 Felip aboleix els nostres drets. Ho va fer per la força i sense respectar la llei. En el tractat d’Utrecht del 1713, Felip s’assegura la corona d’Espanya. Fa grans concessions a Anglaterra, i accepta conservar els drets i institucions, privilegis de les constitucions catalanes. Però no ho compleix i la guerra s’allarga. Els anglesos ens traeixen quan aconsegueixen el comerç i les possessions que volien. El 9 de juliol de 1713 “La Nació Catalana declara formalment la guerra a Felip V i contra França”. En els tractats de Utrecht, Rastadt i Viena les potències europees van acceptar els ambaixadors catalans com a representats d’una entitat jurídica estatal. Només cal consultar qui eren presents en les signatures. Negar-ho és una manera més de voler anorrear-nos. Ara, després de molts anys de convivència -que no cal valorar- un poble cansat vol el que han aconseguit ja altres nacions. Recuperar la seva llibertat. Pere Escolà