L’informe d’Oxfam Intermón sobre les desigualtats mundials ha coincidit amb el Fòrum Econòmic de Davos. Segurament no ha estat una casualitat. El missatge era contundent “62 individus posseeixen la mateixa riquesa que 3.600 milions de persones” (la meitat de la població mundial). Denunciava desigualtats escandaloses, però s’ha d’evitar caure en el populisme mentider de que “estem en una economia al servei del 1% de la població mundial”. No és cert que hi hagi “una tendència sistèmica on cada vegada són menys els més rics i més els més pobres”. Només a la Xina 500 milions de persones han sortit de la pobresa en els últims 25 anys. Hi ha corporacions, bancs i estats que són molt més perillosos que aquests rics. Són els que fan guerres, tractes de favor i injustícies. Els que fan lleis que els convenen i redueixen taxes i impostos, per aconseguir atreure la riquesa als seus territoris en detriment dels altres.
En el Tercer Món és on les desigualtats són molt escandaloses. I la fuga de capitals una constant. Només al continent africà, el 30% del patrimoni financer es troba en paradisos fiscals. El deute extern del Marroc és equivalent a la fortuna que té a l’exterior la monarquia haiximita. I el poble pateix, mentre la cort viu en l’opulència. Però és en el Primer Món on més ens queixem. La destrucció de la cadena productiva i la degradació dels salaris afecta a la gent que havia aconseguit fer una “vida normal”. I ara es troben a l’atur i vivint dels subsidis o a precari. Mai hi ha hagut un equilibri entre treballar i guanyar diners. Amb el treball es pot viure. Però calen altres coses per fer-se ric. L’especulació i l’enginyeria financera en són la part fosca. Però també n’hi ha una brillant. Com generar riquesa real, fer empreses, endegar projectes i crear llocs de treball, on molta gent pot desenvolupar-se i donar el millor de sí mateixa. És exagerada la distància entre patrimoni i repartiment, entre especulació i treball, entre els salaris dels obrers i el dels directius. Però cal diferenciar la renda (ingressos) del patrimoni (immobles, joies, actius financers, etc.) perquè només la primera ens dóna llibertat i autonomia. I la renda creix i arriba a més gent. La desigualtat és mesurable. En els darrers anys els països nòrdics han empitjorat (tot i que encara són els més igualitaris del planeta). Hi ha països que han millorat, com Bèlgica, Irlanda, els Països Baixos, Portugal o el Regne Unit. Espanya ha empitjorat. I molt. Però la desigualtat global està disminuint. Cada any milions de persones abandonen la misèria a la Xina, a l’Índia i en altres països. El problema real no són els ‘megarrics’. A Espanya l’1% gaudeix del 4,3% de la renda total (igual que fa deu anys). És una proporció mitjana dins de l’Europa Occidental, on oscil·la entre el 3,7% (Suècia) i el 6% (França). El que és sagnant són les porcions de la renda que s’emporten el més pobres. El 10% més pobre, té a Espanya només l’1,7% de la riquesa. A Alemanya i Holanda tenen el 3,4%. I a Catalunya un de cada tres nens viu sota el llindar de la pobresa.
I això és culpa dels que governen i dels ciutadans que els ho permeten. Un estat no pot funcionar oblidant-se del 40% de població amb menys renda, ni del 20% que estan a l’atur (en temps de vaques grasses ja tenia el 20% de pobres). No equivoquem el diagnòstic. És fàcil dir que és culpa del capitalisme. Però si no es crea riquesa, només es reparteix la misèria Només cal mirar Xina i Veneçuela que no són capitalistes però obtenen resultats oposats. O Suècia i Espanya. I és que, quan es paga la crisi bancària, la corrupció i els AVE’s, els impostos no arriben per millorar el benestar. Només tapen els forats de la incompetència i el lladronici. Les solucions s’han de buscar en el nostre entorn. Exigir justícia. També una bona política fiscal redistributiva i una bona educació. Un 1% de la població no és el problema, perquè són pocs en una democràcia que compta vots. El problema són els que governen i com ho fan.
PERE PRAT, empresari
