No ens hem de posar nerviosos – Pere Escolà

65

Molts mitjans de comunicació s’esquincen les vestidures davant el segon no que el Parlament ha donat a Artur Mas. Alguns, com el Financial Time, demanen que faci un pas enrere. Els seus diuen que és una línia vermella impossible de creuar. No estem davant d’una situació corrent. La història ensenya que no s’arriba a la independència si no és amb violència. Però cap català independentista la vol. Només està tip que li prenguin el pèl. I ha dit “Prou!”. Vol una societat diferent. Està disposat a ser part d’Europa, però no a seguir sent-ho d’Espanya. Tothom sap d’on ve, però no sempre on va. Uns parlen d’un ideal, els altres d’un sistema. Uns veuen quatre barres i els altres massa barruts. Uns defensen dirigents imprescindibles i els altres la veu de l’assemblea. Massa por i malfiança per anar de pressa.
Mas és un gestor eficient de llarg recorregut. I per això té un passat. Va emprendre el camí de les retallades, perquè li semblava que Europa no podia estar equivocada. Va formar un “govern dels millors”, que va acabar sent mediocre, carregat de tecnòcrates pretensiosos. I és del “partit de Jordi Pujol”, forjat al voltant d’una icona, on gairebé tot es decidia des de les altures. I això és una rèmora pels que volen un futur amb passat immaculat, decisions assembleàries, militància participativa i líders nous.
Catalunya sempre ha guardat la llavor independentista. Ara molts catalans creuen arribat el moment de deixar de tibar d’un carro feixuc, fet d’incomprensions, obligacions i impostos injustos. Volen fer la seva vida. I s’adonen que s’ha d’aixecar el llistó. Estan tips que ser català sigui un motiu d’escarni. I diuen que s’ha acabat això de pagar i callar. Hi ha massa gent que no veu cap futur. Que ha d’emigrar, que té salaris congelats, dificultats en trobar feina i pateix retallades en serveis bàsics. S’ha canviat aquella imatge tradicional, encarada al negoci, al treball i a la cultura. Està fart de que se’ls acusi de dilapidar els cabals públics i d’haver de manllevar diners a l’estat que xucla els que es genera en impostos. I no noten cap sensibilitat des del poder central, que només repeteix que la llei és la llei i que han de baixar la testa. I no volen fer-ho. Reclamen justícia social – que a Europa no és exclusivament d’esquerres, ni antisistema – i el partit del govern de l’estat respon que posen en risc la recuperació econòmica de tot l’estat. I exigeixen canvis.
Però hi ha por de que no se’n vagi tot a rodar. Justament quan s’havia arribat tan prop del cim. Preocupa tanta proposta i tant debat tàctic i estratègic. No entén que uns exigeixin una línia rupturista – que prové del camp social – i que els altres de desconnexió nacional, quan tots parlen de la mateixa cosa, malgrat utilitzin llenguatge diferent. I més quan tothom té una consciència, forjada per la trajectòria històrica i per tantes vivències, que els diu que no hi pot haver volta enrere. Ningú sap si hi haurà acord en uns dies o en unes setmanes. Tampoc con serà la reacció d’un govern de l’estat que parla d’unitat, però sempre diferencia espanyols i catalans. Perquè el traeix el subconscient i fa propaganda mentint, per carregar-se de raó.
La força social es cristal·litza a través de les persones que hi ha al davant. I això no sempre és senzill. El procés va poc a poc. Però ningú no s’ha de posar nerviós. En aquest conflicte, a Barcelona, Madrid i Brussel·les, saben que, o bé marxaran els catalans, o acaba quallant una nova Espanya. Tothom juga les seves cartes i fa el seu paper. I tothom ha de fer-ho bé quan li toqui moure peça. I no posar-se nerviós quan toca als altres.
Pere Escolà