No em fa por – Josep M. Carreras

0

duran-i-lleida-2nov.jpg No em fa cap por que la gent expressi amb total llibertat allò que pensa. És la base de la democràcia, perquè no pot existir una societat democràtica sense llibertat d’expressió. Però aquesta llibertat de pensament comporta a la vegada el respecte per a les opinions dels altres. Cal partir de l’axioma que ningú posseeix la veritat absoluta, sempre hi ha una part de raó en l’adversari, que és la que cal conèixer, analitzar, valorar i, si cal, rebatre-la amb arguments. Es podria aplicar aquí el pensament de Baden Powell, el fundador de l’escoltisme, quan afirmava que ningú és bo ni dolent íntegrament i, més que no pas bescantar el percentatge d’error que hi pugui haver en una persona, cal trobar-hi la part positiva, “encara que fos només el cinc per cent”. Buscar les coincidències, potser mínimes, però que permetin establir un diàleg i a partir d’aquí intentar arribar a acords. I si no són possibles, almenys mantenir una actitud de respecte. Això comporta, però, una disposició interior, la voluntat d’evolucionar i acceptar la part de veritat de l’altre si es demostra que la pròpia opinió és equivocada. És aquesta actitud la que, per desgràcia, més trobem a faltar en les estructures de la nostra societat. Normalment les persones –o els organismes- que més es resisteixen al canvi són les que estan convençudes de la immutabilitat dels seus predicaments, la certesa de ser els únics que posseeixen la veritat. No s’adonen –o no volen adonar-se- que el món i el pensament estan en contínua evolució i allò que ahir era vàlid avui pot ser discutible. No es tracta, però, de relativitzar els principis morals i ètics que regeixen les nostres vides, sinó de fugir de qualsevol mena de fonamentalisme. En un món en canvi constant, només són immutables els principis que ens permeten viure amb respecte mutu i en igualtat. És fàcil de dir i acceptar, però la vida ens mostra que sovint la realitat és una altra. La característica més definitòria de les dictadures és l’aspiració a la unitat de pensament i, per tant, la negativa a reconèixer que hi pugui haver altres persones que, amb el mateix dret, tenen idees, opinions o formes de vida diferents. El pas següent és ja imposar, si cal per força, la pròpia manera de pensar. D’aquesta concepció provenen els “gulags” comunistes o la mateixa “santa” Inquisició, perseguidora d’heretges. Avui els mètodes emprats per aquestes dictadures del pensament són molt més sofisticats. Els dissidents ja no són cremats a la foguera, excepte en el casos en què la “guerra santa” converteix els adversaris en enemics que cal eliminar fins i tot físicament. Diuen els pedagogs que allò que diferencia la infància de l’edat adulta és la capacitat de prendre decisions. Però no és adulta la persona que ha crescut només físicament sinó la que ha assolit la maduresa de pensament, és a dir, la que és capaç d’acceptar la possibilitat d’error en les seves decisions i està disposat a assumir-ne les conseqüències. Sentint parlar alguns personatges públics -a qui hem confiat la responsabilitat de mantenir aquesta llibertat-, em pregunto si realment la nostra societat es pot considerar “madura” en el sentit expressat. Per posar un exemple recent, dir que l’adversari polític “no té ni puta idea de la responsabilitat” mostra la baixesa moral de qui fa aquesta afirmació. Sembla que alguns volen convertir el debat polític en un pati d’escola on les regles del joc les determina el més fort, el que més crida i el que més insulta. Per desgràcia tenim encara molt de camp per córrer abans que la nostra societat pugui qualificar-se de democràtica i lliure. Josep M. Carreras