No costa entendre, per Pere Prat

0

Corrupcion.jpg Solem ser molt tolerants amb les nostres actuacions i trobem tota mena de justificacions per a la nostra manera de procedir. Solem ser-ho també amb les persones que coneixem a qui tendim a perdonar les seves febleses, encara que les critiquem. Però som molt estrictes, intransigents i intolerants amb tots els altres. I davant d’una societat malalta, amb símptomes de corrupció generalitzada i pèrdua de referents ètics ens afanyem en la crítica, però sens atrevir-nos a endegar les accions regeneradores que caldrien per restablir els nivells de convivència i funcionalitat que la societat necessita per afrontar els desafiaments plantejats. Ha costat entendre que el que és públic, és de tots nosaltres i surt de les nostres butxaques. Fins ara semblava que tothom estava convençut que el que és del comú, no és de ningú i s’ho queda el més espavilat de la colla, que sap que no li passarà res. Ningú deixava passar les oportunitats, segurs de la impunitat de les seves actuacions. Si parlem clar, demanar fons europeus per a cursos de formació d’aturats, i utilitzar-los per finançar agrupacions patronals i sindicats – o que vagin a mans privades dels que diuen que són pel partit- no és la destinació normal del que es paga amb els impostos de tots. Perquè els diners de les administracions públiques sempre vénen de les butxaques del poble que, de tot el que ingressa, acaba pagant gairebé el 80% via impostos, taxes, contribucions i ús de serveis. Però tot això només s’aguanta si hi ha feina. Quan l’empresa fa beneficis i crea llocs de treball. Siguin directes o indirectes. Perquè no tot s’acaba en els que perceben una nòmina. La societat també es beneficia dels serveis, de les vendes i compres, tant empresarials com personals. El veritable motor és doncs l’activitat econòmica, malgrat se senti la pudor de les adoberies, el soroll dels telers, o les fumeres de les foneries, que són l’altra cara de la moneda. Perquè quan hi havia tot això, es podia plegar d’una empresa per anar-se’n a una altra que podia donar-li millors condicions laborals. Però ara la indignació se sobreïx perquè un tresorer ha dit, sense dir, que hi ha comissions de contractes públics, donacions interessades, comptes multimilionaris a Suïssa i dóna noms que cobraven sous no declarats, que esquitxen a les més altes instàncies del país. I mentre això passa, el ciutadà pateix retallades i increment de tributs. I ara s’escandalitzen perquè tenen una evidència que els que viuen de les obres públiques no són qui posa les màquines i paga les nòmines dels seus treballadors, sinó els que les adjudiquen. I per això s’ha cridat reclamant responsabilitats per l’ús que es fa del que surt de les seves butxaques. I s’exigeix saber què passa a les escoles, als hospitals, amb el tren, a les carreteres i als aeroports. Saben que han de fiscalitzar qui i quan cobra, què ha costat la inversió, com es pagarà, quina necessitat real hi ha de que es faci i a qui s’ha adjudicat, per evitar increments del cost de l’obra i problemes posteriors de manteniment. Ara ja s’adonen que són qui ha de triar els millors administradors per representar-los. Per això voldrien gent coneguda, preparada, honesta i propera. Ja no valen els que posen els partits a les llistes. Volen poder parlar amb les persones, perquè els individus no poden lluitar en igualtat de condicions contra les grans organitzacions impersonals i opaques dels polítics. Desitgen demanar comptes a iguals, que s’haurien de guanyar una retribució o un sou per la seva feina. Però també perdre-la si no la fan bé. A l’igual que passa en la seva vida… Ja no els convenç el baladreig del molt que diuen fer els que manen -per amagar el poc que fan- i de jurar que són honrats, perquè són molt pocs els que es creuen el que asseguren amb tanta vehemència. Depèn dels ciutadans acabar amb la corrupció que s’emporta els diners de tots. També d’exigir responsabilitats perquè, encara que els polítics no donin la talla, el poble sí que l’ha de donar si vol ser respectat. Pera Prat