Ni un pas enrere

N

Poques vegades en la història, els catalans ens hem trobat en una situació com l’actual. Ser a Europa ens ha de permetre accedir a la independència per la via pacífica i democràtica. No dic que sigui fàcil, però és possible, diguin el que diguin els més cavernícoles dels espanyols. Dimarts vinent, dos-cents noranta-vuit anys després, els catalans celebrarem un Onze de Setembre molt especial. Milions de ciutadans de Catalunya sortirem al carrer per reivindicar que volem ser un nou estat europeu. Tant li fa que determinats “líders” polítics hi siguin o no hi siguin, el que és important és que els catalans hi siguem tots perquè, com va dir un president de la Generalitat, “Catalunya només ens té a nosaltres”. Quan fa poc més de dos anys dos milions de catalans vàrem sortir al carrer per protestar per la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut, els partits polítics espanyols -i els catalans- es varen preocupar que la manifestació no tingués cap conseqüència important, però aquesta vegada ens hauran d’escoltar perquè ens hi juguem -literalment-el nostre futur i el dels nostres fills. No pot ser que amb una balança fiscal tan negativa -entre 16.000 i 19.000 milions d’euros-ens neguin els 5.000 milions que es necessiten per pagar despesa corrent de la Generalitat. No pot ser que qualsevol “presidente autonómico” ens pugui criticar per insolidaris o inoportuns. No és de rebut que un militar xusquero, sense idiomes, sense altres estudis que els de la Acadèmia Militar, pugui demanar presó per a tres diputats catalans elegits democràticament i no sigui sancionat. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Dimarts -i des de dimarts cada dia-caldrà que tots ens posicionem molt clarament en favor -o no- de la independència de Catalunya. El marc legislatiu europeu fa més fàcil arribar a la independència que millorar el finançament “autonòmic”. I és fàcil d’entendre. Per declarar-se independent només cal una majoria qualificada del Parlament de Catalunya, és a dir, una vuitantena de diputats. En canvi, per millorar el finançament tot i que no es guanyi gens de sobirania, cal una majoria de dos terços de Las Cortes Espanyolas, és a dir, dos-cents quaranta diputats o el que és el mateix: que hi votin a favor el PP i el PSOE. Ja es veu que dins d’Espanya no hi tenim espai. A mi tant me fa quins dirigents vagin a la manifestació de dimarts a Barcelona, ni quines consignes proposin els diferents partits, el que tinc clar és que és una manifestació on hi hem de ser absolutament tots. No es tracta d’un altre Onze de Setembre, es tracta de l’Onze de Setembre més important de tots els que hem viscut des d’aquell de Sant Boi que va obrir el camí d’aquell primer l’Estatut d’Autonomia que ens ha permès arribar on som però que ara, amb les noves generacions i les noves necessitats del país, s’ha quedat absolutament petit i les costures s’estan esquinçant. De nosaltres depèn de si en el futur anirem vestits amb parracs legislatius o vestirem els abillaments de la sobirania i la llibertat. Dimarts, tots a Barcelona. Jaume Singla