Ni un pas enrere

82

jaume singlaL’any 1980, en el transcurs d’un conflicte laboral a Abrera, un agent de la Guàrdia Civil va disparar la seva arma “reglamentària” ferint de gravetat -el va deixar paralític al primer alcalde democràtic d’Abrera -militant del PSUC- que intermediava en el conflicte. A resultes del fet una colla d’ajuntaments es varen mobilitzar en protesta per l’actuació policial fent una tallada de la N-II al seu pas per Abrera.

Molts igualadins vàrem participar de la manifestació, especialment els que en aquell moment militàvem al PSUC. Al meu costat hi tenia el company Ramon Tomàs Borrassa que tenia un problema de visió i com que en aquell moment els “grisos” es mostraven força nerviosos i l’ambient era tens, li vaig dir: “Ramon, si hi ha una càrrega policial, a la dreta hi tenim un carrer que ens permetrà sortir ràpidament d’aquí al mig”.

“No em penso pas moure. No renunciaré al meu dret de manifestar-me pacíficament, encara que hi hagi garrotades” em va respondre convençut. I, efectivament quan varen aparèixer els grisos, ni en Ramon ni jo, ni naturalment cap dels manifestants vàrem deposar la nostra protesta, malgrat les ordres comminadores de qui comandava l’escamot policial.

Ho explico perquè trenta-set anys després som on érem. Les forces d’ocupació ens amenacen de repartir-nos garrotades si “no deponen su actitud y vuelven a la senda constitucional”.

Foto: Julio Carbó

No donarem ni un pas enrere. Per vàries raons.

Una perquè tenim tot el dret de decidir. Una altra és perquè al Parlament de Catalunya hi ha una majoria de diputats que tenen el compromís de proclamar la Independència de Catalunya. I sobretot perquè amb els esforços que hi vàrem posar i les garrotades que vàrem rebre durant el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, tenim ben guanyat el dret a caminar lliures pels nostres carrers. I aquest és un dret col·lectiu al qual no podem renunciar de cap manera.

L’Estat Espanyol, ho he dit moltes vegades, viu ancorat al segle XIX. Té una concepció del poder basat en el ordeno, mando y quiero, on les forces armades tenen una autoritat superior i els ciutadans han d’obeir sense dir ni piu.

No s’han adonat que a l’Europa del segle XXI els governs han de tenir el consens dels ciutadans per a poder governar.

No sé què passarà aquests propers dies -escric la columna el matí del dijous- però tinc clar que no faré ni un pas enrere, ni renunciaré a cap dels meus drets ciutadans, m’ho demani un policia, el presidente de gobierno o el cap d’estat imposat per Franco.

Jaume Singla