Neofeixisme

37

Itàlia marca el pas de les desgràcies europees. Quan va aparèixer Berlusconi es va trigar a entendre que no era una excentricitat italiana. Llavors, a Espanya, el banquer Mario Conde va intentar una aventura político-econòmica similar. Els destins van ser diferents. El model de Berlusconi va obrir camí a Europa, desestabilitzant les elits polítiques des de les econòmiques i marcant el camí d’un nou autoritarisme. Ara Matteo Salvini, líder de la Lliga italiana i vicepresident del govern, s’ha convertit en líder del neo-feixisme que amenaça el continent, especulant sobre les pors de les classes mitjanes, amb el recurs permanent al masclisme, la xenofòbia i l’aporofòbia.

En un tres i no res Salvini s’ha menjat el Moviment 5 Estrelles, que ha resultat ser una broma antisistema. Però, a més, l’empenta de Salvini està propagant el rebuig dels estrangers i els valors de l’autoritarisme postdemocràtic per tot Europa. Fins i tot ha fet trontollar una Angela Merkel en declivi que per por de perdre el poder s’ha entregat impúdicament als seus aliats de l’extrema dreta bavaresa. Amb raó Pablo Iglesias i Mélenchon han apel·lat a crear una nova aliança antifeixista per salvar la democràcia europea.

L’aliança impulsada per Salvini usa els immigrants com a fantasma per atemorir les poblacions europees, precisament quan n’arriben menys que mai, i alimenta així una cultura autoritària que garanteix servitud i ajuda a camuflar la impotència dels poders polítics. De manera que cada dia es veu més a prop la liquidació de Schengen i, per tant, el que semblava impossible ja es comença a veure probable: reconstruir les fronteres interiors d’Europa. La sola idea porta als pitjors records. Els hongaresos ja ho estan posant en pràctica. El mite fundador d’Europa, el tabú de la guerra civil, tots junts per no tornar-nos a fer mai la guerra els uns als altres, està amenaçat. Si ens tornem a tancar altra vegada cadascú a casa seva, pàtria contra pàtria, el pitjor tornarà a ser possible. I la Unió Europea no se’n vol assabentar. La lluita contra l’autoritarisme torna a ser una prioritat quan noves formes de repressió s’assumeixen de manera perfectament banal.

Josep Ramoneda