Negociacions EU-USA – Pere Prat

0

usa-eu.jpg Fa ja mesos es van iniciar els treballs dels experts per preparar un acord entre la Comunitat Europea i els Estats Units. Hi ha motius econòmics -guanyar dimensió de mercat intern en un món globalitzat- però també un interès per defensar un model social que és un segell d’identitat. I no em refereixo tant al que coneixem per estar del benestar -subjecte als diners- sinó al que es fonamenta en la llibertat i la democràcia. El 28 de novembre del 2011, els líders de la Unió Europea i dels Estats Units, van encetar el “Transatlantic Economic Council” (TEC) que definia un grup de treball d’alt nivell, per tractar de l’atur, la competitivitat i el creixement. La delegació europea l’encapçalava el comissari belga Karel de Gucht i per la part americana el representant Ron Kirk, ambdós responsables de les carteres de comerç en els seus respectius governs. El 19 de juny del 2012 es van presentar les primeres conclusions dels equips de treball. El 11 de febrer d’aquest any es va emetre un document que definia amb detall els acords assolits i les tasques pendents i recomanaven iniciar formalment les negociacions. Així dos dies després, el dia 12 de febrer, el President Obama, el President Van Rompuy i el de la Comissió Durao Barroso feien un comunicat oficial assumint les bases del document i obrint les negociacions bilaterals. El passat divendres els ministres de Comerç de la Unió Europea van arribar a un acord. Com sempre molt laboriós, ja que els ha costat 13 hores de negociació. Però formalment han donat llum verda a la fase dels treballs finals. França ha fet valer el seu veto per defensar la seva indústria audiovisual, que ha quedat inicialment exclosa. Però per la resta tot va endavant. Segons les manifestacions del comissari de Gucht, els 27 estats membres han assumit “el 98% del contingut, que s’ha adoptat sense discussió”. Aquest acord comercial, si s’acaba produint, pot ser un estímul econòmic de gairebé 120.000 milions d’euros a l’any en l’economia europea i de prop de 90.000 milions en l’americana. A partir d’aquest mandat s’iniciaran noves rondes de contactes per anar redactant els documents de l’acord final. Està previst fer tres reunions (una cada dos mesos) i així arribar a desembre quan s’avaluaran els avenços realitzats. Les parts han determinat que la signatura formal s’hauria de poder fer a mitjans de l’any vinent, una vegada s’hagi constituït el nou Parlament de l’Eurocambra, fruit de les eleccions europees i s’haurà configurat el nou consell executiu comunitari. Ara arriba el moment de discutir cada criteri, estàndards de qualitat, homologacions i normatives de regulació, que a la pràctica del dia a dia són les que dificulten les relacions entre les dues àrees més desenvolupades del Planeta. Una de les demandes americanes és la reducció de la burocràcia i les europees l’accés lliure al mercat domèstic d’USA. L’objectiu s’ha fixat en aconseguir uns estalvis del 20% en les tarifes que s’apliquen en els intercanvis comercials i que de mitjana es situen en el 4%. Així, com ja passa a la UE, es vol que, en aquest nou espai que es constituiria, un bé o producte homologat en un estat, podria tenir lliure circulació en la resta. Per exemple un vehicle americà no hauria de tornar a ser avaluat a Europa, i tampoc a l’inrevés. El mateix per aliments, productes tèxtils, electrodomèstics i qualsevol altre. S’obririen així grans oportunitats, tal com es va veure quan Espanya va entrar a la Comunitat Europea. Un mercat més gran amb més consumidors. La gran batalla estarà en temes com l’agroalimentari, però com ha dit el portaveu comunitari John Clancy “Les lleis bàsiques que regulen la seguretat alimentària no formaran part de les negociacions”. És a dir que Europa vol parlar de desaparició d’aranzels i aixecament de les prohibicions. Els americans volen vendre més matèries primeres com al blat i la soja, però de moment els europeus diuen que res de transgènics. És curiós que d’un tema de tanta transcendència gairebé no se’n parli. Esperem que sigui en benefici dels ciutadans i no dels qui remenen les cireres. Pere Prat