Nativitat Yarza i Planas, aquella mestra que veia en la “cultura” l’instrument clau per a avançar en la llibertat i en la igualtat entre homes i dones

295

Aquest 14 de gener s’han complert 85 anys en què Nativitat Yarza, una mestra apassionada i militant de la llibertat, a més de defensora d’uns drets igualitaris entre homes i dones, es convertís en la primera alcaldessa escollida democràticament tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol; en concret a la població anoienca de Bellprat, on s’hi va presentar com a cap de llista a l’any 1934.

En memòria d’aquest gran esdeveniment, Bellprat participa des de fa deu anys, d’un sentit homenatge a l’elecció de la seva primera alcaldessa, a més d’elogiar el seu àmbit professional com mestra; dins del marc d’una celebració en què s’aixequen castells protagonitzats expressament per dones en el sí de la que ja és la tradicional “Diada de Castelleres Memorial Nativitat Yarza”.

Nativitat Yarza va néixer a Valladolid el 24 de desembre de 1872. Filla de l’aragonès Manuel Yarza Lavilla i de la navarresa Lorenza Planas Ramis, un matrimoni que va tenir tres fills: la Bernarda, la Nativitat i el Mariano. El pare treballava de sabater per a l’Exèrcit i, a uns mesos del naixement de la Nativitat, es va haver de traslladar -amb tota la família- a la plaça militar de Saragossa. Més endavant, tot i que la família havia fixat el nou domicili a Barcelona, ella, a l’any 1904 va començar la carrera de Magisteri a la ciutat d’Osca; i, amb el títol de mestra a les mans -dos anys més tard- va estrenar-se a Santa Margarida de Montbui, punt de partida d’una estimable petjada per indrets com: Pontons, Vilada, Malla, Oris, Vilanova del Camí, Igualada, Gandesa, Cabrera de Mataró, Candasnos, Bellprat i La Pobla de Claramunt.

No en va, un tarannà familiar avesat a la mudança havia de conferir-li aquell esperit despert i crític, procliu a assumir compromisos polítics i de defensa dels drets de les dones. El 1931, a Barcelona, va involucrar-se amb l’Associació Femenina Republicana Victoria Kent, amb l’ànim de crear una consciència ciutadana i política en les dones; i va ingressar al Centre Radical Socialista, del qual en va ser membre de la Junta Directiva del Districte IX. L’efectiva dedicació a diverses competències va descobrir-la com a eloqüent oradora tant en els actes commemoratius del seixantè aniversari de la Primera República i d’homenatge a Galdós; com en els mítings a Bellprat i a Sant Martí de Tous entorn al debat de la Llei de Contractes de Conreu. En aquest context, d’una banda va celebrar el càrrec de vicesecretària de la Junta General Constituent de l’Institut Laic Benèfic de Catalunya i; de l’altra, coincidint amb l’exercici de mestra de Bellprat, va promoure, en aquest municipi, la creació d’una seu que representés al Partit Radical Socialista.

Però, a finals del 33, la conjuntura desfavorable del fracàs electoral d’aquell Partit Radical va desplaçar-la cap als postulats d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit per al qual va decidir-se a encapçalar la candidatura per a les eleccions del 1934, en el municipi de Bellprat; resultant-ne alcaldessa electa per sufragi universal el 14 de gener, en un acte únic i exemplar del triomf dels drets de les dones i els drets nacionals catalans. Aquesta avinentesa va conferir-li el privilegi de ser la primera dona alcaldessa distingida pel president Lluís Companys, amb una recepció al Palau de la Generalitat, el 12 de febrer. Més endavant, també va participar de la Diada dels Ajuntaments d’Esquerra, l’11 de març del 34, ocupant un lloc a la taula presidencial al costat dels Presidents de la Generalitat i del Parlament; i d’altres dirigents parlamentaris.

A mitjan 1934, va passar a ocupar la plaça de mestra a la Pobla de Claramunt, localitat on va fixar la residència fins al moment de l’esclat de la Guerra Civil. I, com a conseqüència de l’aixecament militar, la Nativitat -tot i la seva avançada edat- va inscriure’s en l’anomenada columna Del Barrio i va traslladar-se al Front d’Aragó, com a miliciana de l’Exèrcit Popular de la República en tasques de proveïment per a les trinxeres. Això no obstant, a l’últim acte públic on va assistir va ser al Primer Congrés Nacional de la Dona, del novembre del 1937. I finalment, un cop perduda la guerra, va exiliar-se a França, un estat de deportació del qual se’n va perdre la pista. Si més no, sembla ser que uns familiars havien rebut una carta que anunciava el seu retorn a Barcelona; però, en personar-se a rebre-la a l’Estació de França, tan sols van recuperar-ne el seu equipatge.

Carmel·la Planell