Narinant, Narinant – Josep M. Carreras

44

Dimarts passat a tarda em trobava a Igualada i m’ho vaig fer venir bé per anar a la concentració davant l’Ajuntament per protestar contra la imputació del 9N. Com en molts pobles de Catalunya, es va llegir el manifest i es va cantar “Els Segadors”. Una acció reivindicativa més en aquest procés que ja fa quatre anys que dura. La impressió que en vaig treure va ser que la gent està disposada a sortir el carrer tantes vegades com faci falta, diguin el que diguin els polítics de l’estat. Quan al final del cant dels Segadors es va anunciar que el TSJC havia fet un comunicat contrari a les manifestacions de suport a la consellera Rigau i a l’exvicepresidenta Ortega, la resposta va ser: “Doncs dijous, tots al passeig Lluís Companys en suport del president Mas”.
No trobo paraules per qualificar els moments que estem vivint, perquè és una situació kafkiana. Jutjar unes persones per promoure una consulta -un element bàsic de la democràcia- resulta absurd. Sembla mentida que no s’adonin que cada acció que emprenen provoca una reacció immediata d’un poble que -ara ja ho podem dir- ha perdut la por i el que vol és continuar avançant en el camí de la llibertat.
Malgrat tot, penso que no n’hi ha prou amb sortir al carrer. Els dies que estem vivint són tan decisius que s’han de començar a emprendre accions que vagin més enllà de manifestacions, per multitudinàries que siguin. Com escrivia fa poc Salvador Cardús “hem de deixar de ser independentistes per passar a ser independents”. I ser independents vol dir actuar com un país normal, és a dir, prendre decisions com la que va portar al 9N. No cal anar contra la llei, n’hi ha prou amb actuar al marge. El futur govern, sigui quin sigui, en un moment o altre haurà d’assumir que una Catalunya lliure vol dir precisament no dependre de ningú, assumir les màximes responsabilitats de govern i també les conseqüències que comporta.
Ja sé que tot això és molt fàcil de dir, però que a l’hora de la veritat la realitat és molt més complexa perquè no disposem de prou recursos. Ara bé, si d’entrada es tenen les idees clares, caldria tenir el valor suficient per passar pel damunt de lleis injustes i d’amenaces absurdes. De fet, les amenaces ens deixen freds, però les lleis hi són. I m’agrada pensar en la feinada que tindran els parlamentaris del futur per desfer tantes i tantes malvolences que en forma de lleis s’han establert per dominar-nos. Sense fer salts en el buit, hem d’anat construint un país modern, més just i on puguem disposar de tots els elements necessaris per tirar endavant. Les grans catedrals de l’Edat Mitjana no es construïen en pocs dies, sinó pedra a pedra, com se sol dir, “sense pressa però sense pausa”.
Els governants saben que tenen al darrere un país sencer, que els dóna suport. Això els ha d’estimular a continuar en el camí emprès. Per part dels nostres adversaris, poden anar venint imputacions, recursos, desqualificacions i tot el que vulgueu. És el seu únic llenguatge i no són capaços de canviar-lo. Per part nostra però, com cantava la Trinca, “narinant, narinant, narinant…”, conscients que el millor menyspreu és ignorar-los.
Josep M. Carreras