Mundial de Futbol

78

L’estiu no seria el mateix sense els mundials de futbol. Ara que la religió ha reculat, que el nacionalisme està mal vist i que el patriotisme s’ha de revestir de mil maneres “para que se haga el efecto sin que se note el cuidado”, és divertit veure l’explosió de banderes, himnes, geopolítica, etc. que genera el mundial. Els acadèmics en diuen nacionalisme banal d’aquest fenomen polític i social. Rússia que és un país amb un passat imperial important, al qual deu la seva gran extensió i diversitat ètnica, és la seu d’aquest mundial on ha fet un paper molt bo tenint en compte que era, juntament amb Aràbia Saudita, la selecció amb pitjor coeficient FIFA.

El futbol és un negoci, un espectacle, però també pot ser un art. Hi ha teatre del bo, suspens, glòria, tragèdia, detalls que permeten copsar totes les mesquines i virtuts humanes. Hi ha personatges que donen al futbol un aire d’òpera bufa, d’altres que el porten al terreny de la psicoanàlisi, o simplement són esportistes d’alt nivell que competeixen al màxim sense tenir en compte res més que la victòria. Sempre he somiat viure un mundial. Era petit quan es va disputar el mundial d’Espanya de 1982. Qatar 2022 serà un impossible així que em queda l’esperança de 2026, tot i que serà a Amèrica i per tant res de res. Potser quedarà en un somni adolescent, com tants d’altres.

Jo la veritat gaudeixo del mundial més que de cap altra competició. He celebrat gols d’Espanya, de Japó, de Marroc, de Rússia… Com a ciutadans del món podem gaudir de la bellesa de les grades, plenes de color, de dones fines o exuberants, dels frikis vestits amb “trajo” regional o folklòric, dels polítics encadenats de formalisme udolant com hooligans. M’agrada fer càbales astrològiques sobre els partits, porres amb els amics, missatges de whatsapp… L’opi del poble, com el va batejar Montalban, és gratis i avui en dia poques coses són free market en aquest país. Una amiga em diu que ella no entén com podem viure amb passió un fet llunyà i que sembla que la gent no conegui les piscines ni sàpiga que hi ha platges. Té part de raó, però hi ha raons del cor que la raó no comprèn. I el futbol, amb els seus gladiadors, pallassos i monstres, és el reducte de la gesta cavalleresca, del romanticisme de la guerra cos a cos. Una metàfora de la vida. Una vida que sovint percebem mancada de sentit com més coses en sabem d’ella. El joc ens retorna a la infantesa, al vel que cobria el món complex dels adults i ens permetia somiar. Sent nens jugàvem al carrer amb porteries fetes de jerseis, grades imaginàries buides, arbitres invisibles i un temps de joc infinit que només el sol, en davallar per l’horitzó, podia acabar entre genolls pelats, rialles i gelats.

Bernat Roca | @crossroads1815