Montserrat demana perdó, i en això també és pionera

56

Perejaume Ferrer Travesset

“¡Saludos a los escouts de Montserrat!” va retronar la veu de Joan Pau II enmig de la columnata de Bernini a la plaça de Sant Pere del Vaticà. Vivint aquesta salutació exclusiva, hi era jo amb els meus amics, la resta de l’agrupament escolta; el depredador sexual, el monjo Andreu Soler; i també la seva víctima, en Miguel Hurtado.

Gràcies al prestigi de Montserrat, vam tenir el privilegi de ser saludats pel Sant Pare quan vam viatjar a Roma amb motiu dels 40 anys de la fundació de l’agrupament escolta. Una reputació que el monestir s’ha anat guanyant al llarg del temps gràcies a les importants aportacions que, des de la muntanya serrada, ha contribuït a fer un país més fort. Molts catalans tenim com a referents a monjos benedictins que han dedicat la seva vida a fer un món millor.

Amb tot, ara no són bons moments per tothom els qui estimem Montserrat. A la ràbia, la tristesa i la indignació pels fets sabuts s’hi afegeixen, en major mesura encara, tota l’empatia i solidaritat cap aquells que van patir els abusos i l’obvi convenciment que res d’això no hauria de passar mai. I a tot plegat s’hi afegeix també la sorpresa dels que, com jo mateix, vivíem molt intensament l’activitat de Montserrat durant aquells anys, i no vam saber -i ni tan sols intuir-, que quelcom semblant podia estar passant.

Formar part dels escoltes de Montserrat és una d’aquelles grans oportunitats que et dona la vida. Hi vaig viure moments inesborrables, com les ofrenes dels títols del Barça a la Moreneta; hores inacabables de feina recuperant partitures de l’escolania enfangades pels aiguats que van destruir el monestir l’any 2000; o moments també únics, com quan vaig interposar-me entre el P. Abat i la daga d’un home foll que l’amenaçava en plena celebració de les Vespres montserratines. Van ser anys d’aventures, formació i creixement personal. Hi vaig conèixer el valor de l’amistat; i hi vaig trobar al meu mentor, el monjo P. Alexandre Olivar, Doctor Honoris causa per l’Ateneu Universitari sant Pacià i membre de l’IEC.

Berenàvem els pinyons caiguts d’un pi mentre filosofàvem amb humor, comentàvem la política o simplement contemplàvem la senzillesa d’una margarida al voral del camí. Ja us podeu imaginar el munt de coses que vaig aprendre d’aquest home que era no només un savi, sinó també un home de Déu. Malauradament, ara sabem que aquesta no és l’experiència d’altres escoltes, i amb el cor encongit hem de donar la raó a la saviesa del refranyer popular quan diu que “l’hàbit no fa el monjo”. L’Andreu Soler es va emportar per davant la dignitat de les persones que va sotmetre i, de passada, ha malmès el prestigi de l’abadia.

Però tinc la certesa que Montserrat no és ni serà el que algú menyspreable hagi dut a terme a esquenes de la institució. I ens en dona senyals: Montserrat ha abaixat el cap amb humilitat. I fent-ho, ha estat de les poques institucions eclesiàstiques que afronta el tema amb sinceritat i valentia. Mai és fàcil reconèixer errors i menys d’aquesta magnitud. L’actual P. Abat, Josep Mª Soler, ho reconeix en les seves homilies: “No som tan immaculats com la gent es pensava” i demana perdó obertament al mateix temps que posa recursos i voluntat per solucionar un mal que ningú vol que es repeteixi. Potser la reacció del monestir no encaixa amb el show mediàtic, amb tot però, hem de saber posar en valor tot allò que, arran d’aquesta situació, ha sabut fer la institució: demanar perdó i protegir les pròximes generacions.

I si pensem en el dia de demà, crec que la solució ha de ser conjunta. De res servirà que víctimes i institució es vulguin presentar ara com dues parts enfrontades. Cal fugir dels debats mediàtics i tractar el tema amb rigor. El futur és conjunt. Montserrat sap molt bé què és el que cal fer, i per fer-ho amb total transparència i la dedicació de la que sabem que n’és capaç, ha d’escoltar les víctimes. I són elles també les que, sense deixar-se portar per una ràbia comprensible, han de fer l’esforç d’anar més enllà i reconèixer que la institució no és el mal. Van ser víctimes d’un individu que va enganyar tothom. Junts, acceptant el perdó ofert per uns i amb la major dosi d’empatia cap els altres, és com crec que avançarem amb pas ferm cap a una societat millor i sabrem ajudar també tots aquells que han patit.