Miguel Blesa – Pere Prat

0

1368700490_2.jpg És un altre referent de la “manera de fer” d’una època, on els “amics” ocupaven els llocs claus, encara que no tinguessin el perfil adient. En aquest cas “no sabia res de riscos, ni de banca” com ha dit un exconseller de Caja Madrid. Però era inspector d’Hisenda, company de José María Aznar a Logroño i protegit, durant catorze anys, d’Esperanza Aguirre. Es sentia l’amo del món i jugava a les finances. Amb la venda d’Endesa, oposant-se a Gas Natural, va guanyar: 2.333 milions. També va comprar un paquet significatiu d’accions d’Iberia, per reforçar Madrid davant les pretensions dels catalans que demanaven gestionar l’aeroport de Barcelona. I ací va perdre bous i esquelles. També a SOS, Cuétara, Fadesa i en un dels quatre gratacels ubicats als terrenys del Reial Madrid que va comprar a Repsol. Aquests i altres “encerts” fins gairebé portar l’entitat a la fallida. El sindicat “Manos Limpias” havia denunciat Caja Madrid per Viatges Marsans, però va demanar ampliar la investigació a la compra del City Bank. I el jutge Elpidio José Silva, titular del jutjat d’instrucció número 9 de Madrid, ha enviat a Blesa a la presó madrilenya de Soto del Real per l’informe del Banc d’Espanya. “L’operació de compra es va fer eludint el preceptiu control de la Conselleria d’Economia i Hisenda de la Comunitat de Madrid”. Per aquest banc privat, el sisè més gran de Florida, es van pagar 745 milions d’euros. Massa diner per una operació en la que l’Office of The Comptroller of the Currency (OCC) departament independent del Tresor dels Estats Units, havia dit que l’entitat tenia “una debilitat econòmica general, no hi havia cap estratègia viable de negoci i patia dèficits molt rellevants en la supervisió de l’equip directiu”. I la realitat posterior va demostrar que tenia tota la raó. El Banc d’Espanya i el jutge pensen que segurament s’ha fos tot el que s’hi va posar. La interlocutòria subratlla els indicis d’un presumpte delicte d’administració deslleial pel pagament d’un sobrepreu sense submissió a controls administratius. Però Blesa i CCOO diuen que va ser una adquisició estratègica i no entenen la decisió judicial. Valoracions sempre difícils per haver-hi el poder pel mig. Es paguen comptes pendents i són freqüents les punyalades. Quan Blesa va accedir al càrrec, l’entitat havia fet un benefici de 233 milions i l’any que va plegar de 961 milions. Però pel que sembla ara, tot era fum. Ningú vol recordar-se de com es feien els “grans negocis”, com es finançaven les obres públiques dels governs del PP, qui deixava els fons per contractar els futbolistes del Real Madrid o de com es feien préstecs als amics, sense vergonya ni cura pel risc. I així, malgrat que les pèrdues no es reconegueren en el seu moment, el forat financer que es va generar ha requerit que s’hagin hagut d’abocar més de vint-i-dos mil milions d’euros de tots els ciutadans, encara que tècnicament sigui el FROB qui ha posat els diners i que aquests hagin estat autoritzats per Brussel·les. Ara diuen que és el primer banquer que entra a la presó després de la crisi. Segueix els passos de Mario Conde. Expliquen així que “la justícia és igual per tothom”. Insisteixen en que a l’Audiència Nacional, hi ha vuit jutjats que investiguen presumptes delictes econòmics d’un centenar de vinculats a caixes d’estalvi que ja han desaparegut o estan absorbides per altres entitats. Entre ells quatre exdirectius de Caixa Penedès. A dos d’ells se’ls ha exigit una fiança civil global de 13,5 milions d’euros, per respondre a possibles perjudicis econòmics a l’entitat. Ben diferent dels 2,5 milions i una nit a la presó de Miguel Blesa. També hi ha diferències en el tractament dels “presumptes” delinqüents. Caldrà veure que com acaben tots aquests casos. Especialment, per la seva significació, el que afecta als exministres Rodrigo Rato, i Ángel Acebes. Hi ha qui anticipa que els voldran “passar comptes” i fer un exercici “exemplaritzant” d’un poder que creu que salvarà els mobles donant “palla pel burro”. Però en aquests casos ja no ningú sap qui fa l’ase i qui s’emportarà els cops. Pere Prat