Més enllà de les declaracions d’emergència climàtica

8

Àlex Guillamon
Psicòleg, activista de cooperació i solidaritat internacional

En els darrers mesos s’han estès ràpidament pels cinc continents nous moviments en resposta a l’emergència climàtica i ecològica. Fa dècades que la intel·ligència humana és conscient de cap on ens porta el rumb del desenvolupament realment existent. Aquestes dècades haurien estat crucials per fer un tomb de forma ordenada i justa. En canvi han estat un temps perdut que ens aboca ara a una situació límit.

Aquests moviments, esperonats per informes com el darrer del Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC), subratllen el factor temps. Evitar esdeveniments incontrolables, catastròfics i irreversibles implica reconèixer la situació i actuar des d’avui, de forma dràstica i sostinguda durant la propera dècada.

El passat mes d’abril desenes de milers d’activistes d’Extinction Rebellion, el moviment originat al Regne Unit amb l’objectiu de promoure la desobediència civil no-violenta, van bloquejar varis punts del centre de Londres amb el resultat de més de 1.000 detencions. L’acció formava part d’una convocatòria internacional secundada per centenars de grups locals per tot el món, entre d’altres a Catalunya.

Paral·lelament, a principis d’any sorgia el moviment Fridays For Future, inspirat en la protesta i el missatge de Greta Thunberg, que també s’ha anat estenent ràpidament d’institut a institut i de ciutat a ciutat per tot el continent en diferents jornades de “vaga climàtica”.

Pocs dies després de les grans mobilitzacions d’abril al Regne Unit la classe política encaixava la pressió social amb anuncis de declaracions d’emergència climàtica i ecològica tant als governs d’Escòcia i Gal·les, com al Parlament anglès. Eren només gestos polítics i simbòlics, però a la vegada el senyal de que les coses ja no tornaran a ser iguals a partir d’ara.

La Generalitat s’ha convertit en la primera institució de l’Estat espanyol en fer el gest de la declaració d’emergència climàtica, però amb un perfil molt més baix. En primer lloc no va ser anunciada formalment pel President i davant el Parlament, com en els altres casos. Cap portada de mitjans la va recollir. Les declaracions d’emergència, si són reals, no es xiuxiuegen…

Cal valorar positivament que el tema de l’emergència climàtica comenci a incorporar-se a l’agenda política i mediàtica, però seguirà essent un gest intranscendent si no va acompanyat d’un canvi de rumb clar i sense dilacions: abandonar les grans obres d’infraestructures “carbonitzades” –com les ampliacions del port i l’aeroport de Barcelona o l’ampliació de la C32- la destrossa de més patrimoni natural o terreny agrícola. Cal canviar urgentment els models actuals de producció i consum energètic, alimentari, de transport, acabar amb la bombolla turística i immobiliària, etc. Un món amb menys consum energètic i material, però més just i centrat en les persones i els éssers vius en l’únic planeta que tenim.

Mentre no s’observin aquests canvis, la rebel·lió per la vida anirà creixent. Perquè el temps segueix corrent i cada dia que passa és un dia que empitjora el pronòstic climàtic i social. Només el poble pot salvar el poble i cal fer tot el que estigui a les nostres mans per intentar-ho.

*Article publicat a Xarxanet