Merca-dona’ls

0

mcdonalds_0.jpg Darrerament motius personals m’han fet parar intensa atenció en el cor d’Europa, no pas en Suïssa, que d’aquesta ja en parlen prou a l’untamans de Montclova, Madrid -palauet que avui en llengua no catalana li diuen veïns, inquilins, gàngsters i rates: la Moncloa- sinó en la discreta i cultivada Àustria. País fred, país verd, quina qualitat de vida és excepcional. I és tan cert que els austríacs viuen per ells i en ells sense haver de mantenir un Estat paràsit i subornat com ben cert és que la seva aportació al món de la ciència i de la cultura universal és insuperable. No repetiré allò sabut i conegut de la semblança en les proporcions demogràfiques -i democràtiques- d’ambdues identitäts -escrit en natural alemany-, l’austríaca i la catalana i de ses respectives capitals de pretèrita anomenada, Viena Barcelona, sinònim de civisme i referent mundial de saber fer, estar i acomodar qui hi ve i qui hi va. Curiosament la ciutat comtal als anys 30 del segle XX va ser coneguda com la petita Viena. Recordo ara que fa uns mesos trobant-me a la població de Melk, Baixa Àustria, vaig demanar pel significat d’un gros rètol en una façana on hi posava Rathaus, i vés per on que davant mateix del que és la casa de la vila vaig deduir que el misteriós topònim anoienc -Rata- bé podia tenir origen en l’alemany rat. El llogaret de la Rata, vilatge avui barri de la Pobla de Claramunt, es troba, com Melk arrenglerat al peu i pas d’un camí ral, estrada mil·lenària i amb un riu a l’esquena: Danau allà, d’Anoia aquí. Si a més a més estem al cas dels lligams dinàstics i nobles dels catalans amb l’imperi austríac, tot i que no els imaginem tant en presència física i trànsit per casa nostra, és molt probable que un seguici reial i personatges d’expressió germànica travessessin paressin i parlessin per la nostra comarca. I sí, aquí va venir tot un senyor emperador del Sacre Imperi Romanogermànic hereu d’una potència mediterrània amb una economia productiva i comercial tan dinàmica com expansiva: la confederació catalanoaragonesa. Com també és ben sabut el fraternal afecte i simpatia de l’il·lustre monarca, Carles I d’Habsburg i d’Aragó, comte de Barcelona, envers la Generalitat de Catalunya i la bona entesa existent entre la noblesa catalana i la austríaca, ben diferent a la malfiança i agror que van trobar-se al regne veí, reis de l’aglà i el porcí amb molt de sagí al cos i poc de setí a la cort. I és que les societats i comunitats nacionals genuïnes amb talent i personalitat pròpia es guanyen espai, nom, estima i prestigi, elles soletes. No els hi cal apropiar-se dels fets històrics dels veïns, ni canviar noms de lloc i de persones, ni fer-se amb descobriments, ni malmetre colònies espoliant-les, ni muntar-se reials acadèmies copiant del corpus enciclopèdic de les cultures del voltant, ni fabricar-se definicions narcisistes d’autobombo com aquella que ven el buidat i la traducció de la producció novel·lística en català com a Siglo de Oro de la literatura castellana, …Oro? en tot cas: Siglo del robo! –escrit en llengua política per allò poètic de rimar i emfatitzar-. No hi ha dubte que és al regne de Castella on fa furor l’imperi de la tergiversació, manipulació, i neix el primer terrorisme d’Estat, organitzat en forma d’inquisidors, censors i traductors fruit d’una primera fase on els amos i constructors de castells d’invasió i conquesta s’apropiaran de pernes de donzella, humiliaran la pell de brau i es faran seus poetes i trobadors, de llur lletra i llur cançoneta. I és que en les classes dominants de l’època l’aspecte intel·lectual -fins que no arribi en Menéndez Pidal- eren capacitats poc desenvolupades. I és al comtat de Castella on, com enlloc, hi ha veritable animadversió a qualsevol parla que no sigui la que promouen els saberuts d’una Reial Acadèmia Espanyola (RAE) fundada pel pertorbat Felip V sota un lema que fa rumiar: limpia, fija y da esplendor. Sorprèn, però, que al segle XVIII, data de fundació de la excloent acadèmia, un romanç com el castellà que es vana d’universal i de tenir els millors autors, l’hagin de netejar -de catalanismes, potser?, fixar-lo -massa dialectalisme?- i li calgui –curiosament i malgrat el famós segle- allò que l’argument de la institució borbònica reconeix que no té: esplendor!. No m’estranya que avui retreguin a la vista el descriptiu títol. Dada que demostra que no és or tot el que lluu i que, qui regna inventa i rebenta amb allò que no és seu. Espanya segueix atemptant contra les terres de parla no castellana on assistim atònits al programa encobert, avui al “descowert”, de genocidi cultural i analfabetització. Impulsen i imposen una única música, folklore i zoològic oblidant que allò que prioritzen res no té a veure amb els genuïns propietaris del solar cèltic quina prova fòssil en tot cas són els euskaldun zaharrak. I a fe de Déu que vulgars batalladors van ocupar per la força les terres dels pobres àrabs que ja feia vuit-cent anys que hi tenien xalet i hi feien guaret. Tan real com que nosaltres, fills de creuament de franca gent amb ibers, grecs, fenicis, romans i jueus, per res intervenim en l’invent de Castella i el seu espanyolisme barroer de garrafa, toro i xandallbandera, empresa mantinguda per constructores i alimentadores de somnis imperials. Monarquia o reialme de fantasia que mai ha tingut en nòmina poetes que trobessin paraules i sí que robessin frases, ni prohoms honrats i sí subornats. No toca, doncs, badar i cal recuperar el Quixot -i els papers de Salamanca- i seguir comprant a la Boqueria i al Ninot. Pensar en els establiments de menjar ràpid Viena abans d’anar a un McDonald’s i omplir cabàs o senalla al supermercat de confiança abans que no pas al del cosí valencià que amb els diners dels clients dedica part del benefici a finançar la mateixa ideologia política que de tan ratar-nos ha esmicolat el país. Com la prova del cotó que no enganya i la famosa llibreta B del PP, a Merca-dóna’ls per algun motiu els seus productes: hacen-dar. Manel Ramoneda