Mario Dragui – Pere Prat

54

El President del Banc Central Europeu havia aconseguit calmar els mercats només fent anunci de les seves intencions. Però no li havia calgut actuar. Ara sí. Del “faré el que faci falta per preservar l’euro” a concretar i detallar el seu programa. Molts dubten de l’encert i de la idoneïtat del moment. Però ho ha fet abans de les eleccions gregues. I no hi havia alternatives per fer créixer la inflació. El darrer estímul per intentar mobilitzar l’economia. Encara que això empobreixi els rendistes i estalviadors. Ningú està ja en condicions d’oposar-s’hi. Ni tan sols Alemanya. Es mobilitzaran 1,14 bilions d’euros. Xifra semblant a la del ‘Quantitative Earning’ americà. Però ni la forma ni el moment són els mateixos. L’Eurozona s’ha quedat enrere, respecte d’USA, el Regne Unit i Japó.
Hi ha qui ho atribueix als alts nivells de burocràcia, la disparitat d’opinions i a l’oposició d’Alemanya. Però la realitat és una altra. Hi ha una ficció d’unitat en els dinou estats que tenen l’euro com moneda. No hi ha, ni consolidació fiscal, ni estructures coordinades. I ‘la confiança mútua’ s’evidencia quan es mutualitza només el 20% del risc. La resta l’hauran d’assumir els respectius bancs nacionals. Cap perspectiva d’avançar en la unió bancària, monetària, econòmica i fiscal. I del programa s’exclouen significativament Grècia i Xipre. Una fórmula clarament política i de compromís que deixa en mans dels estats la decisió de com faran les reformes que no volen fer i probablement no faran. I sense fer-les no hi haurà creixement, ni creixement saludable. Però és per on van els trets. A Davos, les elits financeres posen Espanya com exemple de feina ben feta. I els mercats financers han reaccionat positivament a la decisió del BCE. Tot plegat una senyal més de la profunda i preocupant deriva del futur de la Unió.
Que ara es faci allò que, des de l’ortodòxia sempre s’havia dit que mai no faria, crea incerteses i preocupació. Com també veure receptes iguals per a tothom, quan les realitats són tan diferents. Però el pitjor és que l’autoritat monetària ‘independent’ vulgui influir sobre els preus (consum) i no sobre l’economia real. Només s’assegura el futur, quan es seleccionen i executen inversions que generin valor. Però ja s’ha vist el difícil que ha de ser desenvolupar un pla d’inversions europees en infraestructures, innovació, recerca i formació, que permetés a l’economia europea arrencar el motor del creixement i competir, quan hem vist com a Espanya s’han llençat els diners amb aeroports inútils, deficitaris trens d’alta velocitat, formació inútil i una gran munió d’obres sufragades amb fons europeus, però adjudicades amb criteris d’amiguisme polític. Així no és d’estranyar que apareguin de nou els fantasmes de l’euro i la viabilitat de l’Europa que diuen s’està articulant.
En cas de reestructuració, o quitament parcial del deute públic d’un país membre, les pèrdues seran dels tenedors. El BCE només n’assumirà el vint per cent. I les pèrdues potencials s’haurien de compensar, carregant-les primer contra els beneficis de l’entitat i, si no n’hi hagués prou, amb noves aportacions de capital dels estats, en proporció a la seva participació accionarial. Alemanya el primer, amb prop del 30% del capital. I a Espanya li tocaria el 8’84%. Per això hi ha qui no vol compartir més riscos en les compres. I creix la sospita de que tot plegat sigui una preparació per a una eventual ruptura de l’euro. I si això acabés passant, cada banc central, s’emportaria les seves pèrdues.
Ens expliquen que amb els tipus per terra, els bancs s’hauran de buscar la vida, concedint crèdits a l’economia real, empreses i consumidors. Mentida. Seguiran deixant el diners només a qui creguin solvent. En canvi per l’estalviador, la nul·la remuneració dels dipòsits i renda fixa obligarà a prendre més riscos a la borsa o anar al consum. Més riscos. Cap creixement de l’economia real. Hi ha qui diu que s’està nedant en l’absurditat més complerta. Però darrera hi segueixen havent caps pensants i grans interessos. I polítics per executar-los. A curt termini, bones notícies per als mercats. Però molt mal senyal per al nostre futur col·lectiu. Pels aturats cap expectativa. Comprant deute públic no es creen llocs de treball.
Pere Prat