Manipuladors i manipulats – Pere Escolà

0

esc.jpg Hi ha persones manipuladores i corrosives. No saben viure, si no és criticant tot el que els envolta. Són fosques i tèrboles, malgrat a vegades cultivin una aparença paternalista. No deixen explotar tot el seu potencial a qui els envolta i els fa instruments al seu servei per així satisfer els seus egoismes. Mers guardons per lluir davant la societat i d’aquesta forma guanyar-se la imatge de persones respectables. A voltes perquè els ajudin a guanyar els diners que necessiten i d’altres només per tenir-los presoners de la seva voluntat. Els roben les llibertats evitant que volin soles, mantenint-los dependents i encadenats al seu jou, utilitzant la força, el diner, la persuasió o la pressió, intentant sempre ofegar qualsevol brot de diferencia, originalitat i aventura fora de la llera establerta. Els que s’instal·len en el costat fosc, només pensen en com actuar perquè els altres facin el que ells volen. I per això no els cal ni ser rics, ni llestos. Ni reis, ni captaires. Sols manipular el que els envolta. I així es fan inquisidors, gelosos, absorbents, negatius i sempre incapaços de renunciar al que consideren seu. Sempre vetllant les seves “propietats” sense adonar-se que les persones no són mai de ningú. I per conservar les seves possessions, malgasten el seu temps i els seus coneixements en un estat de vigília permanent, atents a tot el que passa, amb la por de perdre les seves seguretats. I per això es tornen dogmàtics i insensibles. Volen tenir sempre la raó i creuen poder imposar-la als altres. Una societat que imposa lleis, disciplines i formes de coerció civilitzades, per intentar aconseguir seguretat i establir unes regles del joc per a tothom, podria considerar-se també una forma de manipulació. Però si queda oberta la porta de la llibertat d’elecció no es cau ni en l’alienació ni en la dictadura i les persones es poden desenvolupar i prendre les seves decisions, amb la sola limitació de no perjudicar a la resta de la ciutadania. En canvi, sinó hi ha aquesta autonomia, acabaran sent peces d’un tauler, on malgrat cadascú té un valor diferent, no deixaran de ser mogudes pels que juguen la partida. Tothom necessita dels altres. Però la dependència no ha de ser excessiva. Els psicòlegs diagnostiquen si és “acceptable” o requereixen un tractament. Però sovint els afectats no ho comparteixen. Ells es veuen bé, encaixin o no amb el seu entorn i les arestes individuals s’acoblin o no amb les cavitats dels altres. Així s’ajunten amb qui s’avenen. Creen nous adeptes i enemics que els acaben condicionant. Controladors i controlats, a mesura que passa el temps, accentuen la seva personalitat. I van configurant el seu caràcter i també el món que els envolta. També tancar-se i no comunicar-se amb l’exterior, és una manera diferent de defensa, però no una garantia. Sols una cuirassa. Com la del cargol que se sent segur dins la closca. Però quan la precaució li fa treure una banya per mirar fora, mai sap si hi ha risc de morir esclafat. La vida és curta i més val viure-la en plenitud. Tothom tria com. A vegades disfressant les decisions amb responsabilitats, que no deixen de ser una expressió de nosaltres mateixos. De les pors, de les mancances, de les capacitats i de les limitacions que tenim. De la nostra capacitat per lluitar pel que es vol i l’expressió de les pròpies renúncies. De voler imposar la voluntat sigui com sigui, o de compartir la llibertat amb els altres perquè també es realitzin. De tancar o d’obrir portes. De conservar la posició assolida o d’explorar nous horitzons. De caminar o deturar-se. Perquè el món està ple de reptes i paranys. Però enfrontar-s’hi o claudicar, és una decisió individual, que malgrat estigui condicionada per com som i el que volem, és sempre ben nostra. Pere Escolà