Mama, jo a la meva – Josep M. Ribaudí

42

L’avançament de les eleccions andaluses ha servit de ben poca cosa des del punt de vista de governabilitat, que segurament és l’únic motiu seriós per no acabar una legislatura. Susana Díaz va dir que no s’entenia amb Izquierda Unida i no li va tremolar el pols per convocar eleccions anticipades abans que els pobres comunistes poguessin protestar, i així, plis-plas i a votar. Resultat: té els mateixos escons que abans i el pati una mica més esvalotat. Jo, però sóc malpensat -que ningú es confongui amb pecar de pensament; jo quan peco ho faig d’obra, com déu mana-. Sóc malpensat, deia, i em sembla que la noia aquesta va convocar eleccions per donar pel sac a algú o alguns: concretament al PP i a Podemos. Però sembla que no va tenir en compte el xicot de Barcelona, aquell que alguns insultaven per dir-se Albert (en català) i que va robar la majoria de vots que van fugir dels populars, cagum dena. Els de Podemos li feien més por que una piranya dins un bidet i va pensar que avançant els comicis no els donaria temps d’organitzar-se, i potser aquí la va endevinar, doncs tot i que van treure molt bon resultat per ser una formació nova, no van acomplir les expectatives. Ara ha dit clar i fort que governarà en minoria, cosa que ja podia fer abans. Conclusió, va organitzar tot aquest pollastre exclusivament en benefici propi o del partit.

MAMA, PUPA
Aquests sí que s’han fet mal de veritat. Redéu quina garrotada s’han fotut els del PP a Andalusia! De passar a ser la força més votada l’última vegada a perdre 13 escons de cop. Ells ja comptaven que aquest avançament els perjudicava, però tant no. I ara què? Repassem la premsa: “Mariano Rajoy recepta no perdre els nervis, deixar passar el temps i que el missatge de recuperació vagi quallant” (que estrany que faci el que fa sempre: no res). “Aquestes eleccions no són extrapolables”. “Ni ha perdut Rajoy ni ha guanyat Pedro Sánchez” (aquesta és del Floriano). Per si les mosques, la majoria de barons del PP van optar per no anar dilluns a la reunió del comitè de direcció a Madrid; així es van estalviar de sortir en alguna foto amb Juanma Moreno, el candidat andalús. La que no es va estar de res va ser la nostra Alícia que va receptar fer dimitir al candidat. A veure què li passa a ella a Catalunya i si demanarà aplicar la mateixa medicina.

MAMA, POR
Una altra que ha sortit ben allisada de les autonòmiques d’Andalusia és aquesta rossa tenyida que va de prepotent per la vida. Rosa Díez es pensava que havia fet forat a la política del país. Va treure un diputat a les generals del 2008 i 5 al 2011, i seguint la projecció meteòrica-geomètrica aquesta vegada a les andaluses n’havia de fer un sac. Doncs ni un, i és clar, els que ja havien fet números i tenien els càrrecs coll aval, ara se la volen menjar perquè li van fer confiança i han vist com el seu espai a la menjadora l’ocuparà un altre, i això fot molt i fa mal, especialment al cantó esquerra que és allà on tenim el cor i, generalment la cartera. Se li està rebotant fins i tot aquell actor dolent -no com a persona, sinó com a actor- que sempre l’acompanyava, el Toni Cantó, i ara amb una pila d’eleccions a la vista, tots els seus seguidors ja es veuen enviant currículums a McDonalds. El que es deu fer un fart de riure a la seva esquema deu ser l’Albert Rivera.

MAMA, HOLA
Diu l’Albert Rivera, saludant a la seva mare i a tothom amb les dues mans, l’una ben oberta ensenyant cinc dits i l’altra quasi, mostrant-ne quatre, i és que aquest noi que es va veure rebutjat i quasi humiliat per la rosa tenyida del comentari d’abans, ha vist com es fa veritat aquella dita: “la venjança és un plat que es menja fred”. Nou escons no és cap tonteria, jo no ho hauria dit mai, i mira que estava en territori comanxe. No l’esperaven tocant panderetes i castanyoles, més aviat li van dir de tot, com aquell impresentable que deixà anar: no quiero ver a un catalán en el gobierno de Andalucía, i encima que se llame Albert”. Aquest no s’havia assabentat que a Catalunya havien tingut un president andalús. Ara, que vigili, no fos cas que faci una carrera tan meteòrica com la de la Rosa Díez. Els votants són més infidels que els homes casats (no tots).

MAMA… (?)
Dels de Podemos no sabria ni què dir. Per un cantó penso que han tret un molt bon resultat, però per l’altre, si fem cas de les expectatives que tenien i esbombaven a la mínima ocasió no els ha anat gens bé. La gent de la casta són molt perillosos, i em refereixo a aquesta casta de professors universitaris que fan estudis milionaris per països de dubtosa democràcia i després liquiden a Hisenda quan se’ls empaita. Haurien de fer forat perquè l’altra casta -aquesta canalla ni s’imaginen quantes castes hi ha- l’ha fet molt grossa, però… O sigui que a la propera ja en parlarem.

MAMA, I JO?
Perdó, m’oblidava de parlar de Izquierda Unida, però què puc dir si fins i tot se’n van oblidar els votants…
Josep M. Ribaudí