Mala maror

M

Hi ha qui creu que amb aquestes eleccions s’ha afeblit el procés pel dret a decidir, al tenir menys força “el líder del moviment”. I no entenen res. Segurament perquè viuen en la distància i sempre han necessitat d’una única persona que s’identifiqui amb l’estat. Aquella a la que s’ha de fer contenta perquè els “compensi” amb prebendes i favors. Aquell individu “funcional i quasi diví” darrere qui amaguen les seves justificacions, frustracions i mancances. Aquells que en tenen prou amb l’espantall que posen al capdavant, com el seu escut per utilitzar el poder pel seu interès personal. Però a Catalunya les coses no van així. Ací costa d’admetre que hi ha algú pel damunt dels altres. No s’entén el vassallatge, sinó és per la força. Ni calen títols nobiliaris, ni llocs d’honor a la Cort. Sols llibertat per guanyar-se la vida i la independència que donen els diners que es guanyen. Es prefereix l’amistat comercial a la dependència generada pels que donen exclusives i després en volen una part. És una terra que hi ha de tot, bo i dolent, com arreu, però majoritàriament de consens. De diàleg. De llibertats que els reis havien de jurar i defensar i no aprofitar-se’n. De relació, de coneixences i de coneixement. De projectes i de realitzacions. De pactes que intentin evitar la confrontació. Per això costarà que la voluntat de decidir s’afebleixi. Perquè no hi havia una persona al davant tibant del carro, sinó molta gent empenyent. El compromís que aquests han assumit, no es pot banalitzar ni modificar en l’essencial. Avui hi ha més diputats compromesos amb la consecució del referèndum que no abans de les eleccions. Però això no vol dir que tots estiguin a favor de la independència, sinó de que es pugui formular una pregunta intel·ligible i que hi hagi la llibertat de respondre-la. El President Mas volia quantificar el vot del poble. I ja té una resposta. Hi ha sobiranistes que no li han donat el vot, probablement perquè han preferit opcions i candidats que els mereixien més confiança. Són els que creuen que no són moments de mitges tintes, ni de messiànics conversos de darrer moment. Els que sí que ho han fet, creien en una persona ben preparada, que ha donat mostres de cartesianisme i de solidesa intel·lectual per seguir amb “seguretat” un camí ple d’incerteses. Aquest és un procés nou per a tots. Ningú sap ben bé què pot passar i Catalunya ha optat per no fiar-ho tot a una sola persona. Ara és el moment de demostrar que la classe política està a l’alçada de la situació i no embolicades en tacticismes partidaris. I segurament no s’admetran incompliments de les promeses electorals tan freqüents en els darrers anys. Ara no hi caben excuses. Ni legals, ni d’oportunitat. Ningú podrà tergiversar el vot del poble de Catalunya, perquè la gent està disposada a sortir al carrer tantes vegades com sigui necessari. Tampoc és temps de jugar a la confusió i a imposar la posició personal a la col·lectiva. Que no s’equivoqui en Duran i Lleida dient que no es van saber interpretar els missatges de l’onze de setembre, quan ell ni tan sols es va presentar a aquestes eleccions. Si algun dia vol saber el suport que tindria només cal que faci el pas endavant. I els que diuen que el President Mas es juga el seu futur polític, obliden que ja se l’ha jugat. Una vegada es faci el referèndum, dins d’aquesta legislatura, ell no es tornarà a presentar. Tindrà defectes, però ha demostrat ser un home resolt i coherent. Junqueras, Navarro, Sánchez-Camacho, Herrera, Rivera i Fernández han definit nítidament el que representen i ara es veurà com l’administren. Governar el dia a dia amb la caixa buida és només gestionar la misèria i rebre bastonades de tots els que s’ho miren des de la platea en lloc de ser a l’escenari. És hora de responsabilitats i d’exercir correctament el mandat del poble. Ja hi ha prou mala maror econòmica, perquè n’hi afegeixin més els que pensen en la seva cadira. Pere Escolà