Mala fe – Pere Escolà

37

En la majoria de països amb democràcies consolidades els jutges són elegits. Han de tenir els coneixements, però la qualitat que se’ls exigeix és l’honorabilitat. I conformen un poder poderós i independent. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el Consell General del Poder Judicial van emetre una dura nota queixant-se de la pressió que significava la manifestació que va acompanyar els imputats per les votacions del 9N. Parlava també de la divisió de poders que vénen del poble. Però a casa nostra a la carrera judicial s’hi arriba mitjançant oposicions, que garanteix la capacitat professional. Però es converteixen en cossos corporativistes i tancats. I malauradament massa sovint convertits en una eina de poder. Segons va dir Santiago Vidal, l’exjutge que va estar a l’Ateneu per presentar el llibre escrit amb Marina Llansana, “a Espanya és fals que hi hagi divisió de poders”.
La Constitució Espanyola -ara tan intocable pels mateixos que es resistien a votar-la- s’interpreta de la manera que convé a qui mana. En el capítol VI, article 117 parla del Poder Judicial. I és segurament un dels més vulnerats. La divisió de poders és essencial perquè un estat funcioni. Però ací els contrapesos i controls no existeixen. Només hi ha la llei de l’embut. Ample per a mi, estret per a tu. I ve de lluny. Jutges i fiscals no poden queixar-se de la pressió. És reconèixer que en són sensibles. I si es deixen intimidar per gent pacífica que reclama els seus drets, sense cap altre “poder” que la seva veu i la seva presència, com no ho seran amb qui té a les seves mans la seva carrera professional, les seves promocions, els recursos i les remuneracions econòmics que es destinen a Justícia.
Sorprèn que es denunciï ara i en canvi no se n’hagin sentit queixes fins ara. Ni quan els Tribunals d’Estrasburg els han esmenat la plana. Ni quan les interpretacions constitucionals van fer de l’expropiació de Rumasa un assumpte d’estat. Ni quan el President del govern acompanyava a un ministre de l’Interior i un director general del seu departament, acusats per assumptes relacionats amb la lluita contra d’ETA. Ni quan a València es donava suport a un President del Parlament o al President de la Comunitat per casos de corrupció. Ni quan el líder del PP català, Xavier García Albiol -que ara ha qualificat la concentració d’alcaldes i diputats acompanyant al president Artur Mas “d’acte de pressió i xantatge vers els tribunals, propi de règims com el veneçolà i de dictadures com Cuba”- es va fer acompanyar de parlamentaris, regidors i veïns, quan va ser jutjat per un presumpte delicte d’incitació a l’odi el 20 de novembre de 2013.
Els tribunals no poden oblidar que en aquest cas, els alcaldes que han acompanyat el President, si es determina que hi ha hagut delicte, són col·laboradors necessaris per posar les urnes. També ho serien molts autoinculpats que es presentaren als jutjats -casos que es van arxivar- i que potser també eren allà. Aquest suposat delicte s’hauria d’estendre a tots els que varen votar en el procés participatiu del 9-N. Certament no és el mateix que es manifestin a les portes d’un jutjat una munió de persones afectades, donant suport algun directiu sindicalista imputat per algun tema laboral, que quatre-cents alcaldes amb els símbols del poder municipal a la mà, membres del govern, diputats electes i una gernació al darrere.
Els Tribunals fan servir sovint els conceptes “alarma social” i la premsa l’anomenada pena del telediari. Haurien de ser conseqüents. La justícia emana del poble i s’administra per jutges i magistrats, independents, inamovibles, responsables i sotmesos únicament a l’imperi de la llei. Hom demana menys jutges “depurats”, que són apartats dels seus casos, que es despolititzi la justícia i que les lleis s’apliquin justament. Perquè sinó pensa que hi ha mala fe.
Pere Escolà