La majoria dels grups polítics igualadins aposten per la unió dels municipis de la Conca d’Òdena en els propers anys

81

Els portaveus dels grups polítics de l’Ajuntament van participar en els Dimarts de Diàlegs organitzats per l’Ateneu Igualadí per a exposar com s’imaginaven la ciutat d’aquí vint anys, al 2037. La convocatòria va despertar molt interès, però el comentari general a la sortida era de profunda decepció. La trobada va constatar el baix nivell de la política igualadina, ja que gairebé tothom va dedicar-se a fer volar coloms, o bé a explicar el seu programa electoral. Escassa imaginació dels participants, i, en algun cas, sensació de preferir estar en un altre lloc. Res de debat, res de propostes concretes, res que no s’hagi dit ja en alguna altra ocasió.

Per exemple, la necessitat de creure més en la Conca d’Òdena unida, quelcom que va planar com la proposta més clara en tots els grups polítics a excepció del PDeCAT, que en aquest tema contínua tenint una opinió molt ambigua. El debat es va estructurar en diferents rondes temàtiques. En com caldria esperar que estigui Igualada a nivell intern, Jordi Riba (PSC) apostava per comptar amb una “distribució territorial ordenada i plantejada”, i Albert Mateu (CUP) cre- ïa que la Igualada del futur “ha de tenir resolta la integració de la Conca d’Òdena”.

Josep Maria Palau (ERC) exposava que caldrien “empreses innovadores amb llocs de treball de qualitat i amb igualtats d’oportunitat”, Àngels Chacón (PDeCAT) imaginava una ciutat “independent, més sostenible” un lloc “excel·lent” per viure, Joan Agramunt (PP) reclamava “millores ferroviàries” i Dario Castañé (Decidim) deia que calien “empreses tecnològiques, menys impacte ambiental i amb integració total amb la Conca”.

A nivell extern, Agramunt insistia en “potenciar la captació d’inversions i indústries sense descuidar les que ja són al territori amb diàleg”, Chacon incidia en “aprofitar les millores comunicatives en l’eix diagonal i apostar pel turisme”, i la resta de forces tornaven a incloure la Conca d’Òdena com a escenari indiscutible. Palau deia que “cal una nova governança a nivell de Conca i ser un espai d’articulació dels principals eixos de comunicació del país”, Mateu afegia que “cal prioritzar la relació entre municipis de la Conca i evitar l’autocomplaença”. Respecte les polítiques prioritàries, Agramunt apostava “per un ajuntament que treballi per la justícia social i per dinamitzar econòmicament la ciutat”, i, oposadament, Albert Mateu posava èmfasi en una “gestió directa dels serveis pú- blics de la ciutat i la potenciació d’habitatge, ensenyament i cultura”.

Chacón insistia que la prioritat ha de ser “l’economia de coneixement amb valor afegit i l’atenció a les persones”, i Riba posava damunt la taula el Poum, afirmant que “cal afrontar el repte del planejament de la Igualada del futur i invertir esforços en tasques educatives i formatives”. En la ronda final, els portaveus van coincidir en què, en el futur, hi haurà més participació real dels ciutadans en les decisions públiques, i que caldrà tenir en compte que tot serà molt diferent. Chacón apuntava que “hi haurà canvis socials, culturals i econòmics molt positius”, Palau creia que “caldrà treballar per millorar l’ocupació, la igualtat d’oportunitats i les connexions per la ciutat, Castañé recordava la necessitat “de la democrà- cia directa i participativa que fomenti la justícia social”, i Mateu afirmava que “cal associar-se, empènyer i treballar plegats per defensar allò en que creiem”.

El públic present a la sala també va tenir ocasió de dir-hi la seva. Com treballar per un consens amb la Conca, com articular el nou Poum, quina mida ha de tenir la ciutat el 2037, la precarietat laboral i l’envelliment dels habitatges, el transport públic, la formació de qualitat, la sostenibilitat i el canvi climàtic van centrar els comentaris.

 

Jordi Puiggròs