Explica la llegenda que Erwin Schrödinger, físic austríac de vida singular i de pel·lícula, va idear la famosa equació que li va valer el Premi Nobel de Física durant una escapada romàntica a Arosa, als Alps de Suïssa. Va ser un home de ciències enamorat de les lletres i de les dones, tan místic com amant de la literatura. Fill únic i de família benestant va ser el representant d’un món acadèmic tan irrepetible com fascinant: la cultura alemanya de finals de segle XIX i principis del XX. Sobretot és conegut per la famosa paradoxa del gat, una espècie de facècia quàntica que molts físics encara tracten d’entendre avui en dia. Per a la física quàntica cal molt de cap i també un xic de sentit de l’absurd.
Segons Schrödinger, si posem un gat en una caixa tancada, amb un mecanisme que conté
una substància radioactiva que té un 50% de probabilitats de desintegrar-se i que, en cas de fer-ho, deixarà anar un gas letal per a l’animal, fins que no la obrim no podrem saber que li ha passat al gat. Degut a la naturalesa quàntica de la realitat, el gat és viu i mort alhora dins la capsa. En unes eleccions mai sabem el resultat fins que obrim les urnes i comptem els vots.
Dins l’urna hi ha totes les possibilitats: el sí i el no, l’abstenció i el vot en blanc o nul. Triar és sovint trair i votar és escollir. Per norma, les persones preferim viure en els límits, en els llindars, d’eleccions d’aquesta naturalesa. És normal ja que la vida en societat és molts cops un exercici estètic i glamurós, de l’ambigüitat, una rendició en favor de la supervivència. Tornant a la física, l’elecció ens obliga a deixar de ser com la llum, que és ona i partícula alhora. Sentiment i pensament topen i ens rebreguen, ens esquincen. Però a vegades cal escollir per no acabar com Nietzsche quan afirmava ressentit davant la vida: no vaig poder triar. En aquest cas, obrir les urnes no matarà cap gat, però si que pot costar molts caps ja que en democràcia tothom s’omple la boca amb la llibertat, però la llibertat és de les coses que més por ens fan. Per deixar de ser un poble víctima de la història cal poder triar i no tenir por de la llibertat. Aleshores no podrem esgrimir excuses, ni derrotes passades, ni mans negres, ni converses de ministres. No sabrem si el procés és mort o viu fins que s’obrin les urnes i comprovarem si veníem gat per llebre quan ens vantàvem de ser un país, una nació o de qualsevol altra metafísica identitària. Aleshores veurem si realment érem tants com ens comptàvem, tant els del sí com els del no, així com els del no cal. Tindrem fets i no interpretacions.
