L’últim home o mort de la filosofia

67

Malgrat l’aparent moda de la sèrie Merlí no tot són flors i violes per a la filosofia.
Enguany ha estat el primer en que la matèria història de la filosofia de segon de
batxillerat ha estat optativa de modalitat en la selectivitat, deixant-la fora de la fase
general. Aquest bandejament de l’assignatura va ser venut, en un acrobàtic exercici de
cinisme per part de les autoritats, com una oportunitat per l’assignatura de ponderar
per a l’entrada a la universitat. En realitat això la convertia en una disciplina obligatòria
durant el curs, però sense utilitat pràctica per a la majoria dels alumnes, especialment
dels alumnes del batxillerat científic i tecnològic. S’encenien les alarmes. Estava la
filosofia condemnada a mort, així com alguns dels seus il·lustres practicants, per
exemple Sòcrates? Va ser precisament un utilitari com Xavier Sala i Martín qui deia fa
uns dies a l’Ateneu que el futur seria necessària la filosofia per a programar robots i
ginys d’intel·ligència artificial per a les grans qüestions ètiques. Així doncs, sembla que
anem a contracorrent del signe dels temps. O que ens trobem plenament en un temps
on tot és volàtil i ple de contradiccions irresolubles.

Aristòtil va escriure fa més de dos mil anys que el saber crític o filosofia s’havia
desenvolupat quan la vida a la terra ja era plenament possible i sostenible sense la
intervenció de la reflexió en els actes humans. Aquesta distinció entre utilitat i
necessitat era una esmena a la visió filosòfica de Plató, per qui la filosofia era un amor
a la saviesa que portava dins seu la llavor de la transcendència espiritual de l’home. I
des d’aleshores hi ha aquest permanent debat entre dos temperaments filosòfics
diferents: els qui tenen un enfocament del saber més científic i els místics o espirituals.
Degut a aquesta dimensió transcendent de l’home, sigui aquesta un “error” de
software o de hardware o una estratègia evolutiva per amortir l’angoixa del viure, la
filosofia no pot desaparèixer de cap manera. Ja que quan l’últim home, o qui sap si una
dona o un infant, contempli per darrer cop el Sol gran i tebi en el seu crepuscle i lenta
agonia segur que es preguntarà qui era, d’on venia, on anava. Quan ja tota civilització
no sigui més que un record, cap economia sigui necessària, cap política possible, cap
utopia ideològica realitzable, quedarà suspesa en l’aire la pregunta necessària del
sentit i del perquè de tot plegat. I serà aleshores quan el pensar obtindrà la seva
silenciosa i solitària victòria en el no res.

Bernat Roca | @crossroads1815
Professor de Filosofia i Història