L’orni

26

Jaume Singla

 

Un dels presidents dels Estats Units menys valorat per l’opinió pública americana en el seu moment va ser en Lyndon Baynes Johnson que va arribar a la presidència després de l’assassinat de Kennedy a Dallas.

En Johnson no ha passat a la història com a bon president, ja que va generar l’escalada bèl·lica a Vietnam per tal de guanyar la guerra contra el comunisme. Una guerra que els Estats Units varen perdre i per aquelles coses de la vida, Johnson va morir el 1973, cinc dies abans de firmar-se oficialment la fi de la guerra. També va ordenar la invasió de Santo Domingo per evitar la victòria de les esquerres en aquell país.

En canvi, aquest president va posar les bases legals de la convivència interna nord-americana. El 1964 –menys d’un any després d’accedir al càrrec- va signar la llei de drets civils que posava fi –legalment- a la segregació dels ciutadans negres i un any després signava la llei de dret de vot que completava el fi de la marginació…. legal.

La història i l’opinió pública situen al reverend Martin Luther King com a l’artífex de la igualtat entre blancs i negres als Estats Units. I tenen raó, però deixen de banda que totes les manifestacions que va organitzar King no haurien tingut èxit si a l’altra banda del tauler polític no hi hagués hagut un president Johnson preocupat pel benestar de tots els seus ciutadans, que va procurar una majoria de senadors per tal d’aprovar les lleis que reclamaven els negres i els blancs no racistes.

Els catalans tot sovint –i amb raó- ens emmirallem en figures pacifistes i no violentes com Luther King o Gandhi que amb accions multitudinàries i pacífiques, han aconseguit millorar la situació legal dels seus ciutadans. En aquest sentit, les marxes de milions de ciutadans varen canviar de dalt a baix les lleis dels Estats Units i assoliren la independència de l’Índia. Deu anys de manifestacions milionàries i pacífiques de l’onze de setembre no tenen res a envejar de les marxes de Gandhi o de King i en canvi no han mogut ni un mil·límetre –ans al contrari- les lleis espanyoles respecte de Catalunya.

Això es deu al fet que ni el millor dels presidents espanyols es pot assemblar amb el pitjor dels presidents nord-americans o que l’Espanya socialista és més colonial que l’Anglaterra del conservador Winston Churchill i el laborista Atlee.

Catalunya està transitant el seu camí a l’autodeterminació i ara que sabem que la nostra via és la correcta –la que volem transitar- ens hem de preocupar que a l’altra banda hi hagi algú que ens escolti i ens respecti. Si no és així, només ens quedarà la rendició o la via unilateral.

Avui per avui, fer-se l’orni és l’única resposta que obtenim de la vella Castella.