Lluny d’Europa

29

Abans durant la llarga etapa de dictadura franquista, en viatjar per Europa, nord enllà, t’adonaves que Espanya era molt lluny dels estàndards europeus en netedat dels carrers, educació dels policies a la ciutat, la puntualitat o la qualitat dels transports públics… i si dominaves la llengua del país en poder llegir la premsa, t’adonaves també que Espanya estava molt lluny de la qualitat democràtica europea.

Això es feia molt evident sobretot quan tenies la sort de fer el teu primer viatge a França, Bèlgica, Suïssa, Alemanya, Anglaterra, Escòcia i no diguem si pujaves fins a la mítica Suècia, on la socialdemocràcia hi tenia el seu millor exemple d’estat del benestar.
L’estat franquista no resistia cap mena de comparació amb la democràcia europea. El que aquí era considerat “desafección al regimen” i castigat amb anys de presó, a Europa era dret de manifestació i el màxim que els podia passar als manifestants, es que un cordó policial els tallés el pas a un determinat carrer.

La diferència entre una societat democràtica amb respecte als drets ciutadans i un estat feixista era molt clara i, a una bona part d’aquella societat –la menys exigent, la menys culta i la més conformista- ja li estava bé aquella situació. Als joves, però, no sols no ens estava bé sinó que -potser amb timidesa- lluitàvem per rebentar el franquisme.
Quan va morir Franco la societat va avançar a batzegades -tres passos endavant i dos passos enrere- per anar-se acostant als estàndards democràtics que havíem vist a Europa. Sense la força militar de Franco, la dreta estava acomplexada i a canvi que acceptéssim Juan Carlos I i les formes jurídiques de l’estat franquista, va cedir a bastir un estat democràtic regit per una Constitución Española que anul·lava “los Principios Fundamentales del Regimen”, es a dir les lleis franquistes.

Avui però hi ha una nova generació de la dreta ultramuntana que, retorçant la Constitució, ha tornat a la repressió franquista. Així una manifestació pacífica com la del 20 de setembre de 2017 fa que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart portin a la presó més de 400 dies. O que per un debat parlamentari Carme Forcadell en porti més de 300 o que mig govern de la Generalitat estigui a la presó i l’altre mig a l’exili. Al mateix temps però els serveis de rodalies o les carreteres sovint són una trampa mortal per als usuaris. Els jutges deixen lliures els violadors –si són militars i/o guàrdies civils- i desnonen famílies senceres per protegir bancs. Falten metges, mestres, bombers… i ens han furtat els drets democràtics. I cada dia que passa, la situació és pitjor

Quaranta-dos anys després, si vull respirar llibertat, he de marxar d’aquest estat. Fins i tot Portugal i Grècia són més Europa que això que patim!

Jaume Singla