Lluís Coloma, un pianista de dibuixos animats

18

Els que tingueu una edat segurament recordareu un jugador mític del Barça de futbol que es deia Romario de Souza i al que l’argentí, Jorge Valdano (llavors entrenador del Tenerife) va qualificar de “jugador de dibujos animados”. Aquest qualificatiu de “dibuixos animats” també va ser aplicat en el seu moment a Michael Jordan, el llegendari jugador dels Chicago Bulls, i suposo que a altres genis que han destacat en els seus àmbits per fer que alguna cosa extraordinària, espectacular i sens dubte dificilíssima d’aconseguir, sembli fàcil i mancada d’esforç. De fer una meravella en un moment donant, sense (aparentment) ni despentinar-se. Doncs seguint amb aquest fil, el Lluís Coloma és segur un pianista de dibuixos animats, extraordinari, espectacular, realment increïble. Els seus dits es mouen amunt i avall del teclat amb una velocitat inusitada, en cents moment, costa de seguir-los amb la mirada. Sembla impossible que només en un segon hi puguin cabre tantes notes com les que el Lluïs és capaç de tocar.

I això ens ho va demostrar aquest divendres passat en la represa del les Músiques de Butxaca de l’Ateneu. Es presentava en formació de trio, acompanyat magníficament per Marc Ruiz a la bateria (discret i sobri es mantenia en un segon pla, marcant a la perfecció el ritme de tot plegat) i Manolo Germán al contrabaix (vigorós i espectacular, poques vegades veureu un contrabaixista amb tanta força i magnetisme com ell). Presentava el seu darrer disc “Boogie Wins Again”, i també altres temes de Blues i Boogie Woogie i també versions alegres, plens de llum, amb un estil clàssic i efectiu que no enganya.

Nítids i transparents, ells tres mostren en tot moment i sense embuts el que hi ha: alegria, bon rotllo, velocitat, força, optimisme…

El Lluís, el Marc i el Manolo ens van fer passar una magnífica vetllada de divendres al vespre. Perquè, a més de ser molt bons i virtuosos en la seva feina, són també alegres i divertits i ho encomanen als que els escolten. I així els que hi érem vam sortir de l’Ateneu amb un somriure als llavis i un bon rotllo que segurament no dúiem a l’entrar i que és molt d’agrair en els temps que corren.

El Lluís especialment fa alguna cosa més que tocar el piano, juga amb les tecles, fa carreres amunt i avall del teclat, fa carotes, es gira cap el públic, riu i encomana la rialla, aconsegueix sense esforç que l’auditori col·labori i s’impliqui.

En fi, una nova nit especial a les Músiques de Butxaca. Una de tantes? No! La més alegre, divertida i de bon rotllo que recordo.

I això es molt.

Pep Tort