Llista única… a Cortes

L

Aquest 2015 promet emocions fortes. A la proposta del president Mas de fer una llista única i obrir un procés de divuit mesos per arribar a la independència de Catalunya, s’oposa -parcialment- la proposta d’Oriol Junqueras d’anar en llistes separades pactant programa i govern. Posades així les coses sembla que tot pivota a l’entorn de les llistes separades o la llista única però en ambdues propostes tinc el temor que ens faltin tres o quatre cents mil vots per assolir un resultat que obri definitivament les portes de la sobirania plena.
Personalment penso que amb tres llistes sobiranistes -CiU, ERC amb Nova Esquerra i CUP amb Procés Constituent- els ciutadans tindríem tot el ventall de possibilitats per votar. Es perdrien tres restes a l’hora d’adjudicar els escons segons la llei d’Hondt, però el comput global de vots seria sensiblement més gran. Sincerament no veig als partidaris de la CUP votant una llista plena de convergents, encara que els diputats resultants tinguin una data de caducitat de divuit mesos. Com tampoc veig als votants de CiU, acudint entusiasmats a votar una llista amb cupaires i afins a ERC. És clar que una llista plena de personalitats independents potser podria unir diverses opcions polítiques.
Hi ha un altre problema per a la llista única: si les enquestes donen resultat ajustat entre sobiranistes i no sobiranistes, el normal és que ambdues candidatures acostin postures per tal de prendre vots a l’altra. En canvi amb tres opcions disputant-se el sobiranisme es reforçaran en els seus arguments pro independència.
Sóc partidari de les tres llistes al Parlament de Catalunya, sempre que hi hagi un punt comú i una proposta de pacte de govern. Per exemple un president de la Generalitat per negociar l’acord d’independència amb l’Estat i un conseller en cap que porti el govern del dia a dia, que poden no ser del mateix partit.
En canvi on veig molt clara la necessitat d’una llista única és per anar a Las Cortes de Madrid. Una llista que agrupi tot el vot sobiranista pot donar fàcilment més de trenta-cinc diputats. Seria segurament el tercer o quart grup de la Cambra, però serien diputats d’obediència únicament catalana. No com ara que el gruix de diputats catalans estan enquadrats en grups parlamentaris espanyols i molt rarament defensen els interessos de Catalunya.
Una minoria d’obediència cent per cent catalana, seria molt incòmoda al poder centralista de l’Estat i, per nombre de diputats, en els debats parlamentaris la veu de Catalunya ressonaria potent a l’hemicicle. A banda, dificultaria la formació de governs forts a Madrid. Ja hem comprovat que quan hi ha un govern de l’Estat fort, quan hi ha una majoria absoluta del PP o del PSOE, ens cauen moltes garrotades en forma de lleis.
Jaume Singla