Lliçons interessades – Pere Escolà

L

Els països petits no compten per a res a Europa. Aquest és el missatge que el President Rajoy va venir a dir a Sitges, segurament pensant que ell en governa un de gran. Si parlem per extensió i habitants segurament ho és. Però no és un “gran país”. El seu posicionament palesa aquella tan criticada ignorància del prepotent que es creu el melic del món. Un pensament que lliga la grandesa amb altres mots, com són “una y libre” que cercaven un destí universal, que mirava enfora, per projectar uns valors patris, que es creien eren els d’Occident. D’un orgull miop, com el que mostrava Gregory Chavarri en el seu poema ‘Rosa de Versalles’  quan deia: “permitidme que os ofrezca esta linda flor que, por estar muy alta, creyeron que jamás alcanzaría, sin pensar que los hombres de mi raza, llegan a lo más alto cuando quieren, porque aprendieron todos en España que donde no se llega con la mano, se llega con la punta de la espada”. Postulats fruit d’aquelles nacions que mai han pensat en el comerç -que comporta tractar amb un igual- amb qui s’intercanvia mercaderia i es crea valor, sinó en visions que sols veuen nous territoris per expandir-se i influir, per posseir i conquerir. Nacions a sotmetre per assegurar-se un lloc en el concert internacional. Una estratègia fonamentada en tenir. En no donar res, si no és a canvi d’alguna cosa. Sembla que per a Rajoy la finalitat del poder està en el concert internacional. En el profit del poderós. No en el benestar dels seus conciutadans. Sembla més interessat en el revestiment i la força per aconseguir ser tingut en consideració -en un món en què ja no compta res- que no en un servei a la societat a la qual pertany. S’assembla als que encara viuen de l’absolutisme. Avui ja no són aquells reis que manaven per la gràcia de Déu, però que volen governar d’igual forma, recolzant-se en les majories absolutes de parlaments sotmesos i incondicionals. I com sempre cercant el benefici dels seus amb qui es reparteixen el que no és seu, però que xuclen dels vassalls. I això contrasta molt amb la que ha estat fins ara la política catalana, que en el concert estatal sols havia aspirat a ser considerada important. A poder negociar i desenvolupar l’estratègia del “peix al cove” per pal·liar l’obligada contribució solidària, feta espoli. Però després de barallar-se durant anys per les engrunes i de sentir-se diferents, el govern de la Generalitat s’enfronta a una nova “solució definitiva” del problema català. Veu com l’estat vol imposar la uniformitat. Tots iguals. Sense lloc per les peculiaritats. Ja no parla de l’Espanya de les nacions, sinó de les regions d’un únic conjunt castellanitzat. Ja no hi ha català, sinó un conjunt de “noves llengües” inventades, com a vehicle per dialectitzar i empetitir una cultura que es voldria fer desaparèixer. Potser Rajoy vol ser el governant d’un país gran, fet de gent uniformada i de pensament únic. Però els catalans voldríem ser un gran país. Com ho són Suïssa, Holanda, Dinamarca, Àustria, Finlàndia… I si m’apuren poder tenir la influència de Luxemburg o del Vaticà. Tots ells són de poca extensió i no molts habitants, però gaudeixen del respecte i reconeixement pels seus valors. De conceptes intangibles que no transaccionen. Que neixen i construeixen des de la seva identitat i que configuren un model de conducta que s’allarga en el temps. I també recordar-li al president de l’estat que segons les dades del World Economic Forum i de l’Institut IMD, vuit dels vint estats més competitius del món són estats europeus petits. I que Espanya no està entre aquesta elit. Pere Escolà