Llet més barata que l’aigua – Pere Prat

59

Els desgavells s’han convertit en una realitat quotidiana. Molts creuen que no s’hi pot fer res. Ni pensions, ni Seguretat Social. Ni entendre que el Pressupost del 2016 s’hagi d’aprovar abans de les eleccions del desembre. Ni revoltar-se per com s’ha assecat la guardiola de les pensions. I es mira amb indiferència que el preu de la llet sigui més baix que el de l’aigua. No es para atenció als ramaders que es pregunten per què se’ls paguen preus irrisoris, quan no es produeix prou llet per proveir el mercat nacional. Els diuen que és pel lliure mercat. Els grans compradors – Danone, Pascual, Lactalis (Puleva, El Castillo), Peñasanta (Ato) i Llet Nostra – paguen 40 cèntims per litre, quan el cost s’acosta a 90. Tothom sa que els distribuïdors volen ser cada vegada més grans i així obtenen “economies d’escala”. És a dir compren a preus més baixos. I per aconseguir-ho exigeixen polítiques com la liberalització de les quotes (que obre la porta a l’entrada a la llet d’altres països). Hom ja no es recorda de com era el mercat del treball quan no hi havia cap regulació i sindicats. Els empresaris pagaven cada dia menys perquè hi havia “excés de demanda de treball”.
Per “resoldre” el problema, les administracions ofereixen “mesures focalitzades i efectives”, però clarament insuficients. La Comissió Europea endega programes de promoció a països com la Xina, el Japó, Mèxic o Colòmbia. Grans solucions, però volàtils -com s’ha vist amb els préssecs a Rússia- que no asseguren la supervivència del sector. I mentre, algun ministre “de solucions per a tot”, aprofita l’ocasió per proposar la utilització dels excedents lactis per ajudar els refugiats que estan arribant a Europa. Pedaços vergonyosos per uns pantalons ja molt gastats.
I no es pot oblidar l’impacta de l’energia. El preu del barril de Brent es manté per sota del llistó dels 50 dòlars. Els experts diuen que la situació es pot allargar dos o tres anys. El Govern gaudeix per això de 10.000 a 15.000 milions d’euros d’estalvi. Una reducció del 29% de la despesa d’energia respecte al mateix període del 2014 (20.135 milions d’euros). Però el dèficit no baixa i les retallades tampoc.
Ni de la recuperació. El mes de juliol, l’Índex General de Producció Industrial (IPI) va augmentar un 5,8% en relació amb el mateix mes de l’any passat. Però 1,6 punts inferior a l’experimentada al juny (+7,4%), segons INE. Notícies contradictòries per justificar una millora en alguns sectors. Els béns d’equip (+10,9%), intermedis (+3,9%) consum (+1,8%) energia (+9,2%) i sobre tot turisme (+6,3%). Però l’atur només s’ha reduït e un 1,4% i continua sent el doble del dels europeus (excloent Grècia).
El govern s’apunta tots els èxits. També que Volkswagen anuncií invertir 4.200 milions d’euros a Espanya en el període 2015-19 (3.300 milions a la planta de Seat a Martorell i la resta a la de Navarra). Però si les coses s’esgavellen ja té els culpables. Les eleccions al Parlament de Catalunya i a Corts. Els catalans, per voler resoldre el seu problema, creen incomoditats a Espanya i encareixen el diferencial de la prima de risc. I per les altres eleccions els dolents són ‘Podemos’ i ‘Ciudadanos’.
Però el problema més gran segueix sent la UE. Era qui havia de contribuir a la convergència econòmica i social. Qui havia de crear un sentiment de ciutadania europea. I no ho ha fet encara. Les diferències econòmiques han augmentat. Les societats s’han fracturat. El risc de pobresa creix. I es necessiten els que defensin els ciutadans de la sordesa dels estats, que utilitzen la pertinença a Europa com eina de negociació política. Governants i parlamentaris s’han instal·lat en una bombolla llunyana. I han fet de l’euro un sistema absurd de canvis fixes de les monedes nacionals preexistents. I així no es va enlloc. Europa té una població envellida, desunida i rica. I ha de competir en una economia globalitzada on la gent és més jove, més pobre i amb més gana. Per això venen tants immigrants. Ningú vol deixar de ser europeu, però tampoc viure en la incongruència, la intolerància i l’abús. I els ciutadans demanen respostes.
Pere Prat