Llengua i política – Josep M. Carreras

L

Ara ha estat el president de les Illes, José Ramón Bauzá, qui ha sortit en defensa del model lingüístic que ha imposat el seu govern. Els seus arguments no s’allunyen gaire dels de la Junta d’Aragó per evitar que s’anomeni català la llengua que es parla en altres territoris que no siguin la Catalunya estrictament administrativa. La resta, segons diuen, és una “imposició intolerable” i per tant, cal combatre-la. Sembla mentida que la passió anticatalana pugui arribar a nivells tan baixos d’ofuscació! Bauzá argüeix que els mallorquins, menorquins i eivissencs tenen tot el dret a emprar aquelles frases, locucions i girs propis que usaven els seus avis i besavis i no pas les que vénen “imposades” des de Catalunya. Té tota la raó en reivindicar aquest dret, com el tenen els tortosins, lleidatans, gironins i barcelonins. Un idioma ha de respectar totes les variants dialectals, però qualsevol lingüista sap que que una llengua no és la suma de dialectes, sinó que, per damunt de les varietats dialectals hi ha una llengua estàndard, comuna a tots els territoris, mitjançant la qual ens entenem tots els que la parlem. És com el tronc d’un arbre amb diverses branques. En canvi, és aquest aspecte de pertinença a una llengua comuna allò que no volen admetre les autoritats polítiques (les científiques ho tenen clar) del País Valencià, les Illes o la Franja de Ponent. Només per raons polítiques es pot entendre aquesta obsessió en rebutjar la realitat lingüística dels Països Catalans. Cal evitar el terme “català”, i per això, si cal, usen circumloquis tan ridículs com anomenar LAPAO el català de la Franja. No hi ha cap inconvenient en anomenar valencià la llengua que es parla en aquell territori, però sempre que es tingui present que és un dels tres troncs en què es divideix el català: el del Principat, el de València i el de les Illes, que són els tres territoris principals on històricament ha prevalgut aquesta llengua. Segons el criteri polític –i acientífic- que proclamen els governants del País Valencià i les Illes, tampoc s’hauria d’anomenar espanyol l’idioma que es parla al Perú, o a Mèxic i que té molts girs propis diferents de l’espanyol de la península. Allò que es pretén en realitat és treure profit polític d’unes “senyes d’identitat” elevades al nivell de categoria excloent i única i no com a parts d’un tot. És evident que les variants dialectals s’han de mantenir i no es pot imposar una manera de parlar a qui no la té com a pròpia, però sempre tenint en compte que es tracta de localismes –sens dubte, enriquidors- però que no formen l’essència d’una llengua. Negant l’existència d’una llengua estàndard –és a dir, pròpia de tot el territori- en el fons, hi ha la voluntat –manifesta o no, però real- de reduir la llengua materna a l’àmbit estrictament familiar i la millor manera de fer-ho és fragmentant-la, inventant-se llengües inexistents i negant la seva realitat històrica. Sota la capa d’un fals patriotisme identitari i localista, allò que s’afavoreix és la implantació d’una altra llengua –la majoritària a l’Estat-. Perquè en definitiva és l’Estat qui paga i és a l’Estat a qui es deuen els polítics. La resta no compta, encara que posi en perill la pervivència d’una identitat que precisament diu defensar. Josep M. Carreras