L’espurna de tot

0
292249-casa-en-miniatura-sobre-los-bonos-hipotecarios.jpg

L’any 2000, just després de la bombolla de les “.com”, més concretament el dia 11 de setembre, un atemptat terrorista va destruir els dos pilars més importants de l’economia nord-americana. Les Torres Bessones. En qüestió d’hores, la incertesa va fer que tots aquells que guardaven els seus estalvis en bancs americans comencessin a retirar-los. El mercat es va col·lapsar. El dia 12 de Setembre, la reserva federal –l’equivalent al banc central europeu- va reduir el preu del crèdit, per tal que els consumidors recuperessin la confiança en el sistema. En poques setmanes l’economia americana ja havia tornat al seu ritme habitual de producció. Molts treballadors de classe mitjana i baixa, amb pocs recursos econòmics i treballs temporals, gràcies a l’abaratiment del crèdit, van poder donar el “gran pas”: hipotecar-se. Els bancs locals d’aquell país tenien una política comercial que gratificava pel nombre de crèdits hipotecaris concedits. I aquí van néixer les famoses hipoteques subprime (concedides a gent sense recursos, o amb treballs temporals, i un risc sorprenent d’impagament). Al cap de pocs anys el nombre d’hipoteques concedides havia pujat com l’escuma. Aquells bancs locals van animar-se i van revendre les hipoteques a bancs d’inversió, a canvi de més diners per vendre més hipoteques. Com comprar tomàquets a 700 € la unitat creient que els podràs revendre més cars. Els bancs van crear una mena de “mercadillo” d’hipoteques, en el que podies comprar la hipoteca d’altres, a canvi d’una rendibilitat que depenia del risc d’impagament de la mateixa. A més risc, més rendibilitat. No obstant, algunes hipoteques aquest era ja tan alt que els bancs havien de pagar massa diners per revendre-les, cosa que els portà a una gran idea. Van crear uns títols indexats al cobrament d’hipoteques de tot tipus. Aquests “bons” adquirien un risc d’impagament molt més reduït, ja que diversificaven el risc entre totes les hipoteques que cobrien. L’invent va resultar molt interessant a inversors, que de seguida varen començar a comercialitzar amb ells. Aquests grans bancs acabar creant unes petites empreses la funció de les quals era únicament la compravenda d’aquests títols tan genials. I per què? Fàcil. Els auditors, aquells que tracten de veure la realitat de les empreses, registraven periòdicament les operacions dels bancs d’inversió, però no de les empreses de compravenda de títols, amagades entre les xifres del seu balanç. La demanda va pujar, i el seu preu també. Tant, que al cap de poques setmanes, les mateixes empreses de compravenda de títols, van crear-ne un altre tipus on teòricament el risc era encara més diversificat. No només contenien hipoteques, sinó que contenien altres títols que “amagaven” més hipoteques. Però tot plegat es va tornar massa complicat i aviat ja ningú sabia el que hi havia i ni es podien entendre. Un bon dia la bombolla va explotar. Un comprador qualsevol d’aquests títols va voler saber el risc exacte d’impagament a una d’aquestes empreses de compravenda, i no li van saber respondre. En qüestió d’hores la gent estava disposada a desfer-se d’aquests títols a qualsevol preu. Fins i tot els grans bancs d’inversió es van encomanar, mostrant percentatges salvatges de pèrdues als seus balanços. Molts bancs sistèmics a tot Estats Units van fer pública la dificultat per tornar el crèdit als seus dipositants, cosa que va causar una gran alarma, i va provocar una retirada massiva de dipòsits. Un dels majors bancs d’Estats Units va demanar un rescat a la reserva federal (Lehmann Brothers), ja que aquestes institucions són sistèmiques pel capitalisme, i per això se n’”ha de garantir la seva solvència sigui com sigui”. Podria ser que aquests bancs juguessin amb tot aquest risc, sabent que si perdien el govern hauria de salvar-los per ser qui eren? Qui sap…La qüestió és que aquest rescat no es va produir i un conegut banc de fama mundial, que fins dos dies abans posseïa el màxim ràting de fiabilitat de crèdit, es va desplomar i va fer fallida, davant els ulls amandarinats d’un grapat d’especuladors arreu del món. I aquí va començar tot. Així que quan us diguin: “heu viscut per sobre de les vostres possibilitats”, recordeu-los qui les va oferir, i amb quina maquiavèl·lica intenció. Carles Camps