Dia rere dia es fa més evident que hi ha una considerable i nombrosa generació de dones que cada cop més qüestionen uns patrons de gènere -secularment establerts- en la línia de reivindicar aquella necessària conquesta de la igualtat, entre homes i dones, en tots els àmbits del món de l’esport.
A l’actualitat, ningú ja pot dubtar de les incommensurables capacitats i aptituds de les dones i les noies joves, i també de les nenes en qualsevol escala esportiva. És més, l’observació verificada d’uns triomfs evidents empenyen a una forçosa i urgent lluita per a vèncer aquesta llarga carrera d’obstacles de què ha estat objecte l’esport femení per culpa d’una inexplicable i lamentable barrera de gènere. En aquest sentit, el gran pas, el gran salt per a la conquesta de la igualtat ha de passar per a concedir una major visibilitat a totes les esportistes des del reconeixent de les seves competències i capacitats; bo i superant que -d’una vegada per sempre- el fet que la discriminació de la dona en l’esport les pugui haver relegat a un segon pla o simplement com a imatges públiques molt útils per als interessos mediàtics de les federacions i clubs esportius; àdhuc abandonant les seves capacitats esportives a un estat de difícil convivència dins del marc d’una deplorable competitivitat en relació amb els esportistes homes.
Tot plegat contribueix moltes vegades a ferir l’autoestima de les esportistes i a fer insuportable la convivència de tot el col·lectiu. Per descomptat, aquesta situació tan summament nefasta, no és inherent al món de l’esport sinó que està emplaçada dins el context d’una societat patriarcal i masclista. Endemés, el cas és que, darrerament, s’està assistint a un important retrocés en matèria de drets socials i humans referits a les dones; una regressió que permet també a tot l’univers de l’esport -associacions, clubs o federacions- de perpetuar les actituds i conductes de signe discriminatori i desigual.
Òbviament, aquestes pràctiques incompleixen les lleis d’igualtat i acostumen a dificultar -quan no a violentar- les relacions i possibles escenaris de companyonia, contravenint alhora la condició de ser dones per a postergar-les amb una vestimenta que, francament, les converteix de vegades en objectes de reclam sexual, a més d’humiliar-les. De retruc, aquesta circumstància segueix propiciant que la presència femenina sigui exageradament escassa, especialment, en determinats estrats de l’esport.
Des d’una altra perspectiva, i potser la que major atenció exigeix en els temps que corren, és el capítol referit a la conciliació laboral i familiar -especialment pel que fa a les situacions de maternitat- el que es presenta inequívocament com el gran assumpte sense resposta. Després, és clar, en cap cas no es poden passar per alt les relacions afectives i per descomptat la pròpia llibertat per a participar de qualsevol estil de vida. Aquestes són les qüestions de fons que, de fet, més castiguen a les dones esportistes; fins i tot molt més què les desiguals remuneracions econòmiques. Gestionar satisfactòriament aquest tema fóra el gran pas envers una equitativa categoria professional, entre dones i homes, a la qual aspiren moltes esportistes.
Tanmateix, ningú no pot obviar que els mecanismes del sistema siguin realment sinistres, ja que empenyen a moltíssimes aspirants a no ingressar en determinades competències i a moltes altres a abandonar la seva categoria esportista. I és en aquest sentit que, rescatant el principi d’aquesta reflexió, només una unànime i autèntica vindicació en tots els àmbits socials, polítics i legals, pot veure projectat un determinat quadre de lideratge professional capaç d’igualar a les dones amb els homes, en l’esport.
