Montse Argelich
Després del passat 25 de novembre, dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, crec oportú dedicar l’article d’avui a aquest tema, com sempre des d’una mirada diferent.
Des de l’administració es fan molts esforços per eradicar la violència masclista, és ben cert, però la gran dificultat és arribar a tothom. Les dades són esfereïdores, no cal que us parli de números, i la taxa de repetició també ho és, i el cert és que la millora en aquest àmbit depèn de tants factors que és difícil poder notar canvis ràpid… i és que el món canviarà quan nosaltres (tots) canviem, i això és molt molt complex… caldria desprogramar totes les ments.
En primer lloc és necessari que cadascú faci una avaluació del que entén com a violència, per tal de poder anar detectant altres formes de violència, fora de les popularment conegudes: les violències sexuals físiques. La violència té moltes cares, molts matisos, pot donar-se des del cos físic, des de l’emocional i des del mental. En funció de l’educació rebuda i del sistema de creences en el qual hem estat “programats” (en les diferents àrees: familiar, escolar, social, laboral, cultural, territorial…), cadascú reconeix la violència de diferent manera i en diferents situacions.
Ja no és nou, en els últims 20 anys s’ha evidenciat, que els nens, els bebès i els fetus ho perceben tot!. Encara que la personalitat no estigui definida, a l’inconscient (que representa la part de l’iceberg que no veiem) tot va quedant gravat, no es borra, i genera traumes. Avui dia 1 de cada 10 infants tenen algun trauma relacionat amb la violència, havent vist o no aquesta violència masclista. En el cas de les dones, en una de cada dues podríem trobar algun bloqueig relacionat amb la violència del patriarcat. La meva especialitat és justament la de treballar aquests traumes de l’inconscient i no us imagineu la informació que es pot treballar accedint-hi, i com s’ajuda a la personalitat…que sovint assisteix a la consulta per temes que aparentment no hi tenen res a veure… doncs el sistema públic ja ofereix un protocol i una assistència per casos de violència sexual o assetjament físics, que són els reconeguts.
Per una dona víctima d’aquesta violència, i pels seus fills, la vida és com una espiral sense sortida, i on tot és cíclic, alternants episodis d’agressió (física/emocional/mental) amb episodis d’aparent calma, però on la culpa i la por provoquen un estrès i un mal viure per tots terrible. I a molts lectors us pot semblar que aquests casos són pocs i com us deia malauradament no és així, aquest problema el pateixen 1 de cada 10 infants.
Però que passa amb la resta de dones que pateixen violències no físiques?, doncs que passen desapercebudes, perquè moltes d’elles no són conscients de que pateixen violència, però a la llarga aquestes dones emmalalteixen, no en saben la causa, però com us deia, als cossos energètics la trobem, l’empremta hi és, i es pot treballar per eliminar-la.
Perquè la violència pot passar desapercebuda… Què passa quan una dona a qui no li ve de gust tenir relacions sexuals és forçada pel seu marit a través del joc i les paraules? I si aquesta dona està embarassada? Som conscients de que l’empremta del trauma, pot arribar a quedar no només a la mare sinó també al fetus?
I si encara això us sembla exagerat us convido a veure aquesta producció, que segurament us remourà, i demano disculpes, però sentir és el camí per entendre… , aquest vídeo mostra les conseqüències inconscients del patriarcal, creences i patrons de comportament que condicionen la relació entre homes i dones. En aquest cas es mostra l’antic ‘deure conjugal’ de la muller, d’estar al servei, sexual en aquest cas, de l’home.
