Les tres generacions

0

CONSTI1.JPG “- Pare, què són les utopies? – Són com l’horitzó -va respondre-. Avances dos passos, i se n’allunyen dos. N’avances deu i se n’allunyen deu. – I llavors, pare, ¿per a què serveixen? – Per avançar. “ De tant en tant cal aturar-se, i observar el nostre passat per veure on volem anar. I és que els més joves convivim amb dues de les generacions més actives de la història del nostre país. La primera, és la que anomeno personalment com la generació del silenci, majoritàriament formada pels nostres avis i besavis. Són aquells que van néixer abans o durant la formació d’una guerra civil sanguinària i fosca, i que van conviure sota l’amenaça franquista durant llargues dècades. Van aprendre a conviure amb el que tenien, i van adoptar l’austeritat com a únic mètode per a la supervivència. Fins i tot aquells que es van aixecar i van intentar reivindicar el que els pertanyia- la seva llengua, la seva llibertat … – van ser reprimits violentament i sense escrúpols. Presons, execucions … Por i fam … Van haver d’aprendre a cosir els seus llavis i a guardar silenci encara que la seva honra i el seu orgull estiguessin en joc. No obstant això, van sobreviure, i el record del seu sofriment i el vestigi de la guerra varen alimentar la personalitat reivindicativa dels seus fills: la generació de l’estaca. Lluís Llach, Miquel Porter, Remei Margarit, Xavier Elies … Tots ells van néixer sota la repressió d’una dictadura militar, i encara que cap va conèixer realment el desastre de la guerra, tothom coneixia bé el futur al qual volien arribar. Van créixer sans i forts i van lluitar per la democràcia. Després de la mort del dictador i les paraules del president Tarradelles a la plaça Sant Jaume van ser els encarregats de tractar amb una transició molt delicada, en què qualsevol espurna hagués pogut produït un incendi de dimensions considerables i per primera vegada en tres-cents anys van ressonar els crits nacionalistes i sobiranistes a la nostra terra: “Llibertat, amnistia, estatut d’autonomia! “. El 29 de desembre de 1978 va ser aprovada la nova Constitució espanyola, i el somni democràtic de centenars i milers es va esculpir als llindars de la història. Hem d’admetre-ho… Van ser uns grans lluitadors, però van ser millors somiadors. I finalment, en aquest context teòricament democràtic neix l’última de les generacions, en plena revolució tecnològica. Cap de nosaltres serem capaços d’agrair mai la lluita incessant dels nostres pares, i avis. Tot i que podem fer-los honor despertant altra vegada els nostres somnis. Hem de creure de nou, hem d’alleugerir la terra que s’ha posat sobre les nostres sabates. Som els mateixos que van omplir passeig de Gracia el dia 11 de Setembre amb un clam comú. Tenim un futur daurat, i tenim les eines: democràcia, llibertat d’expressió, de reunió, de pensament. Deixem de creure que això no és possible, i treballem. La manipulació ja no ens ha de fer por, ni les falses amenaces. Tenim la força i la voluntat. Jo puc dir que el meu pare va lluitar per la democràcia. Podrà dir el meu fill que el seu va lluitar per la independència? Carles Camps