Les migracions – Jordi Pujol

0

Parlem d’un dels temes més importants que avui té plantejat el món. I comencem recomanant un llibre: Breve historia de las migraciones de Massimo Levi (Alianza Editorial). Un molt bon llibre sobre un tema de gran transcendència econòmica i social. També política. I sobretot humana. I de gran volum. Es calcula que, durant els propers cinquanta anys, dos-cents milions de persones canviaran de país. És a dir, en conjunt uns dos-cents milions s’establiran a països receptors, especialment a deu o dotze. Pot molt ben ser que això provoqui situacions difícils. I de fet les migracions constitueixen avui un dels temes que més conflictes poden causar. Per motius laborals, sovint amb molta conseqüència econòmica, per diferències culturals, de vegades, però no sempre, de base religiosa, per l’ocupació de l’espai, etc. Tota una problemàtica complexa i diversa segons els casos, però que sovint reclama un esforç de mútua comprensió. No fàcil. I la prova que no és fàcil és que un dels factors més importants de radicalització política que hi ha a Europa –però també a països asiàtics i africans– és precisament la incomoditat o el rebuig que provoca una immigració molt nombrosa i invasiva des del punt de vista laboral i social, o també cultural. Per altra banda, el món –i més exactament els països més desenvolupats– no poden ignorar el drama de centenars, milers de milions de persones que viuen en condicions molt precàries, sovint desesperadament precàries. No poden tancar amb pany i forrellat l’àmbit del seu benestar i de la seva riquesa. El món desenvolupat i ric té el deure d’ajudar al desenvolupament econòmic, social i de qualitat humana del menys desenvolupat. I ja ho fa. No tant com caldria –entre altres coses perquè és feina no fàcil i de llarga durada–, però si mirem enrere, tres o quatre dècades, veurem que hi ha hagut un canvi. Encara insuficient, però important. Que cal continuar. Però mentrestant, i durant molt de temps, seguirem tenint problemes de subdesenvolupament, de carències greus i de migracions. I cal, per tant, que el món desenvolupat tingui una doctrina i una actitud adequades. Justes i eficaces de cara a la gent que emigra, i també de cara a les societats que reben immigració. Aquests dies es dóna la casualitat que amb motiu de la renúncia del papa Benet XVI he repassat alguns textos seus. Concretament dos. Un d’ells –del mes d’agost de 2010–, en francès, tot i ser un discurs pronunciat a Roma. O sia, clarament referit a la política del president Sarkozy, en aquell moment molt endurida respecte al tema de la immigració. Un discurs fet en un llenguatge no pròpiament polític, sinó espiritual. Parla de saber acollir les legítimes diversitats humanes i que cal educar els joves en la fraternitat universal. Però el discurs, fet a Roma i en italià, es passa al francès quan parla d’aquest tema. I és que tenia un destinatari particular, que era la política francesa d’immigració. Però més clar i més complet és, sens dubte, un altre text de Benet XVI de dos mesos més tard. En un missatge amb motiu del Dia de l’Emigrant i del Refugiat –27 d’octubre de 2010– el papa diu: «Tota persona té el dret a deixar el seu país buscant millorar les seves condicions de vida i per gaudir dels béns de la Terra». I insisteix que als emigrants se’ls ha de tractar amb «dignitat humana». I diu que hi ha «una sola família humana». Però a més recorda als emigrants «el seu deure d’integrar-se al país d’acollida i la seva identitat nacional». S’ha escrit molt sobre aquest tema. Molt i sovint bé. Des de perspectives ideològiques molt diferents. Però al nostre entendre aquestes breus paraules del papa resumeixen molt bé el que són els deures i els drets dels emigrants i els deures i els drets de les societats receptores. Aquest tema és tan important per a Catalunya, també per a Espanya i per a Europa, que n’haurem de seguir parlant. De fet ja n’hem parlat diverses vegades des d’aquest butlletí. Per exemple, en vàrem parlar a l’editorial del 2 de gener de 2007, titulat «Respecte mutu» i del qual recomanem la lectura. En seguirem parlant. Jordi Pujol i Soley