Diumenge passat, al programa “30 minuts” de TV3, em va emocionar veure com el primer ministre del Canadà Justin Trudeau s’eixugava les llàgrimes en el retrobament amb una família siriana que ell mateix havia anat a rebre a l’aeroport un any abans. El pare –un ginecòleg– explicava com els havia canviat la vida. Havien fugit dels horrors de la guerra i en arribar al Canadà són rebuts pel primer ministre en persona, que els acull amb aquestes paraules: “Benvinguts a casa”.
Mentre hi ha països que aixequen filferrades i mantenen els refugiats en campaments en condicions infrahumanes, el Canadà està donant un exemple que valdria la pena que els governs europeus tinguessin en compte.
No es tracta només d’acollir (que ja és molt) sinó de com s’acull. Ho explicava emocionat el mateix Trudeau. Davant un drama d’aquesta magnitud no poden ser només els governs els responsables, sinó que s’hi ha d’implicar tota la societat. Al Canadà s’han creat unes “famílies d’acollida” que atenen els nouvinguts durant el primer any d’estada en el nou país. És una mena d’apadrinament que intenta resoldre els problemes de tot ordre que es presenten. Cal mitigar el trauma dels sofriments passats i donar-los un cop de mà en l’inici d’una nova vida. La iniciativa és privada i el govern del país supervisa el bon funcionament i intervé quan els particulars no són capaços de resoldre alguna situació. D’aquesta manera han estat rebuts 35.000 sirians en les llars canadenques que els apadrinen.
Una altra cosa va dir Trudeau comentant el retrobament amb la família siriana. Va tenir molt present la Carta dels Drets i Llibertats dels canadencs, que no afecta només els nascuts en aquest país, sinó tots els que hi viuen. D’aquesta manera, mitjançant un tracte d’igualtat amb els nadius, aconsegueixen la integració dels nouvinguts sense que això hagi de representar una renúncia als seus orígens. Ho deia un dels entrevistats: “Aquí ningú et pregunta per la teva religió, ni pels teus costums, ni per la llengua que parles o a quin grup familiar pertanys”. Per això, la majoria al cap de poc ja se senten canadencs d’arrels sirianes.
La vella Europa de cultura cristiana ha convertit el problema dels refugiats en una de les vergonyes més grans de la seva història, que contradiu els principis d’igualtat i llibertat que són la base de la seva societat. Convindria tornar a llegir i posar en pràctica aquella Declaració Universal dels Drets Humans avui oblidada. El mateix dissabte milers de persones es varen concentrar a Barcelona exigint als governs poder acollir aquells que han hagut de fugir del seu país per la guerra i han estat rebutjats pels països que viuen en pau. El Canadà és un bon exemple humanitari de com cal fer les coses. Ho deia el mateix Trudeau: “Quan vaig veure que la gent s’hi implicava, vaig veure que ho podíem fer”. Catalunya és un poble acollidor i es vol implicar també. Esperem que aviat es pugui treure el morralet i fer sentir la seva veu: “Casa nostra és casa vostra”.
Josep M. Carreras
