Les dotze campanades

112

pia prat opinió - La Veu de l'Anoia - VeuAnoia.catCom ja acostuma a ser habitual, per Cap d’Any les cadenes de televisió llueixen de presentadora estrella per comptar les campanades. Suposo que pensen com atreure l’atenció del públic que mira la seva cadena. Però no s’adonen que a vegades fan un flac favor a la seva marca i els valors que diuen defensar.

Antena 3 ha seguit reincidint en el seu tema. Tenen un “clàssic” perquè la gent en parli. El vestit de Cristina Pedroche. Volen que sigui espectacular. I es queden amb la dona florero. Una imatge per satisfer els mascles. Però això ja no ho fa ni el calendari de la Pirelli, que fa anys es considerava sexi i ara ja fan altres imatges que respecten la persona. No tinc res contra les dones atractives que se saben vestir. Però si l’únic objectiu és fer-la servir per fer bullir les xarxes amb comentaris i etiquetes potser ens ho hem de fer mirar. I si només es busca que parlin d’ells, encara que sigui bé, ens recordarem d’en Dalí i els seus bigotis psicodèlics i dels seus comentaris sobre l’àcid ribonucleic. Era molt més intel·ligent.

Potser ens hauríem de preguntar per la falta de compromís social en la construcció d’una societat més igualitària. Les dones no són només cossos per mirar. I si es tracta d’un concurs de bellesa femenina, sobre l’estaquirot que l’acompanya. L’elegància no és exhibicionisme. I si ho és, val la pena que es digui obertament. Hi ha espais sobrats per promocionar-ho.

Lamento que les dotze campanades que assenyalen el traspàs d’un any al següent, acabin tenint una connotació masclista. Elles han de ser esculturals. Mentre ells poden ser “interessants”, una manera de justificar que no siguin ni joves, ni prims, ni guapos, com elles. Que l’única opció de les dones per aparèixer en pantalla sigui l’atracció sexual és deplorable i criticable. El criteri hauria de ser el mateix per ambdós presentadors, siguin del gènere que siguin.

Tots els mitjans de comunicació s’omplen la boca de paraules. Però són falses quan els fets demostren el contrari del que prediquen. La igualtat no és només un concepte o una reivindicació. És una manera de viure i entendre la societat. De la mateixa manera que es demana “exemple” a persones i institucions que tenen una imatge pú- blica, els mitjans haurien de ser conscients del seu paper social. No tot es paga amb diners, ni tampoc tot es fa per ser consumit.

Ja es veu que per a alguns això no té cap valor. S’aprofiten de la seva posició i força. I llueixen la seva imatge fatxenda i plena de “xuleria”. No és de rebut això de què “ho faig perquè puc i vull i perquè això ens dóna share de pantalla, en un prime time molt disputat”. Sempre s’hauria de respectar les persones i no només fruir de la seva aparença. I no oblidem que discriminar per raó de gènere, color de la pell, la llengua o la religió, és atemptar contra dels pilars fonamentals de la nostra civilització. A Istambul, per cridar l’atenció hi ha qui ha optat per un altre procediment encara més execrable. No podem vendre els principis pels diners o per la notorietat. El que importa és la construcció i la defensa dels criteris pels que ens volem governar. I si volem presumir d’alguna cosa, que sigui d’Humanitat.

Pia Prat, directora de La Veu de l’Anoia